Des de finals de la pandèmia de la Covid-19, hom diria que la humanitat ha entrat en una espiral de desconcert mundial. Com si, en algun moment entre la caiguda de les Torres Bessones i la irrupció quotidiana de la intel·ligència artificial, s’hagués començat a esquerdar definitivament el conjunt de consensos que ens havien conduït fins a allò que vam anomenar «globalització».
Durant unes dècades semblava que el món avançava, amb totes les seves contradiccions, cap a una major interdependència. Les fronteres econòmiques es desdibuixaven, les mercaderies i els capitals circulaven cada vegada amb més facilitat i fins i tot la Xina entrava a l’Organització Mundial del Comerç.
Avui la sensació és exactament la contrària.
Davant l’emergència climàtica, la disputa pels recursos, l’auge tecnològic i una incertesa creixent sobre el futur, les grans potències semblen haver decidit que ha arribat l’hora d’escombrar cap a casa. L’ordre liberal sorgit després de la Guerra Freda ja no sembla suficient per a uns actors que prefereixen un món en què la força pesi més que la norma.
La invasió russa d’Ucraïna, l’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 i la devastadora guerra posterior a Gaza, la proliferació de moviments d’ultradreta i el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca són expressions diferents d’aquesta transformació.
Cap d’aquests fenòmens no va néixer durant la pandèmia. Es coïen de molt abans. Però potser la pandèmia va actuar com un gran xoc: un accelerador de processos que ja existien i que, de cop, van trobar molta menys resistència.
Va disparar la nostra dependència del món digital i va adobar definitivament el terreny per a la desinformació. Les notícies falses, les teories conspiratives i, sobretot, la confusió permanent entre veritat, opinió i mentida es van normalitzar.
I aquí és on aquella crisi geopolítica comença a convertir-se també en una crisi íntima.
Aquesta acceleració mundial va acompanyada d’un individualisme cada vegada més pronunciat i d’una profunda desesperança davant del futur. El cost de la vida, la crisi de l’habitatge, la precarietat, les desigualtats i la competència que imposen les xarxes socials converteixen cada vegada més problemes col·lectius en responsabilitats individuals.
Si no tens casa, esforça’t més. Si no progresses professionalment, forma’t més. Si no arribes a final de mes, administra’t millor. Si no ets feliç, treballa’t a tu mateix.
El sistema col·lectivitza cada vegada menys els problemes i individualitza cada vegada més les culpes.
Durant els anys de la globalització existia, almenys, una mena d’identitat internacional compartida. Les grans marques, el turisme, les xarxes globals i la cultura audiovisual havien creat una estranya uniformització del planeta. Ara el pèndol sembla tornar en direcció contrària.
Davant la incertesa, busquem refugi en allò més pròxim: la comunitat, la llengua, la bandera, la nació, la religió o qualsevol «nosaltres» que ens permeti identificar un «ells». No perquè les identitats siguin negatives —són imprescindibles per a qualsevol comunitat humana—, sinó perquè una identitat construïda des de la por necessita molt fàcilment un adversari.
La crisi que aquests dies viu Ceuta n’és una fotografia reveladora: una arribada migratòria extraordinària, ciutadans que se senten abandonats, rumors amplificats per les xarxes socials, episodis de violència i unes institucions amb enormes dificultats per oferir una resposta que combini ordre, humanitat i credibilitat.
Negar que existeixin conflictes reals seria absurd. Els recursos són limitats, els serveis públics poden saturar-se, les societats necessiten normes i els moviments migratoris massius generen tensions objectives. Precisament per això són tan perillosos els discursos simplificadors: perquè agafen un problema real i ofereixen com a solució la identificació d’un culpable.
I Catalunya difícilment quedarà al marge.
Quan el futur deixa de ser percebut com un projecte compartit, cadascú busca el seu refugi: primer l’individu, després la família, després la comunitat i, finalment, la nació.
Aquí apareix una paradoxa especialment perillosa per a Catalunya.
Durant dècades, l’independentisme català contemporani ha estat associat majoritàriament a tradicions republicanes, progressistes i democràtiques. El projecte nacional havia intentat presentar-se com un projecte essencialment cívic: català era qui vivia, treballava i volia formar part de Catalunya.
Ara irromp amb força un nacionalisme català netament excloent, que ja no construeix principalment el «nosaltres» a partir d’un projecte polític compartit, sinó també de la identificació d’un «ells». I disposa d’un terreny extraordinàriament fèrtil: crisi de l’habitatge, precarietat, transformacions demogràfiques, debilitament de la llengua, malestar amb les institucions i por davant del futur.
Pensar que aquest fenomen enfortirà necessàriament Catalunya és, probablement, un error.
Pot passar exactament el contrari.
Aquest replegament pot acabar fracturant internament el país i estroncant allò que durant dècades hem anomenat «construcció nacional». Perquè una nació no es construeix delimitant cada vegada amb més precisió qui no hi pertany. Es construeix ampliant el nombre de persones disposades a sentir que comparteixen un futur.
Aquesta serà una de les grans contradiccions del catalanisme dels pròxims anys: com defensar una llengua, una cultura i una identitat que pateixen amenaces reals sense convertir aquesta defensa en una doctrina de l’exclusió. Com parlar d’immigració, cohesió, drets, deures i límits sense regalar aquests debats a l’extrema dreta. Com reconstruir un «nosaltres» prou fort per no desaparèixer, però prou ampli per no expulsar bona part del país que pretén representar.
Perquè quan una societat entra en crisi, la temptació més fàcil és mirar cap al costat.
Culpar qui arriba. Qui parla una altra llengua. Qui competeix pel mateix pis, per la mateixa feina o per la mateixa ajuda pública.
És molt més difícil mirar cap amunt.
Cap a unes estructures econòmiques que concentren cada vegada més riquesa; cap a uns mercats que converteixen l’habitatge en un actiu financer mentre una generació sencera no pot emancipar-se; cap a empreses tecnològiques que han convertit la frustració i la indignació en negoci; i cap a unes elits que poden contemplar des de la distància com els de baix competeixen entre ells per unes engrunes cada vegada més petites.
Potser aquest és el gran triomf del nostre temps: haver aconseguit que una crisi essencialment col·lectiva sigui percebuda com milions de fracassos individuals.
I que, en lloc de preguntar-nos per què cada vegada tenim menys, acabem discutint sobre quin dels nostres veïns ens ho està prenent.
El risc és que, quan finalment descobrim que el problema no era el veí, ja hàgim destruït el «nosaltres» que necessitàvem per poder canviar les coses.
