La política actual és incoherent. Són incoherents els partits i ho són també els votants.

Quan parlo dels partits, em refereixo, lògicament, als polítics en actiu, no pas als militants. Una de les incoherències evidents és la contradicció entre el que defensen o fan els dirigents i els idearis o programes aprovats pels òrgans del partit. És habitual que actuïn en contra del que aquests òrgans han establert.

També és molt freqüent que un dirigent faci discursos en una determinada línia i, al cap de poc temps, defensi posicions gairebé oposades, sense explicar els motius del canvi.

Cada vegada passa més sovint que un dirigent defensa una determinada posició mentre que els candidats del seu partit, durant la campanya electoral, en defensen una altra. I sembla que a ningú no li cau la cara de vergonya.

Un exemple actual d’aquestes tensions el trobem en la relació entre Esquerra Republicana de Catalunya i Gabriel Rufián. Ell defensa la necessitat d’articular un front ampli de les esquerres per frenar l’avenç de la dreta i de l’extrema dreta, i sosté que aquesta entesa també s’hauria de plantejar a Catalunya. La direcció d’ERC, en canvi, vol mantenir les sigles pròpies a Catalunya i rebutja diluir-les en una coalició més àmplia. La discrepància no és només tàctica: planteja fins a quin punt un dirigent pot defensar una estratègia diferent de la que adopta el seu partit i fins a quin punt la direcció pot exigir-li que se sotmeti a la línia establerta. 

Aquest cas també il·lustra una altra qüestió: quan un candidat té una projecció pública considerable, qui determina realment l’estratègia política, els òrgans del partit o el dirigent que concentra bona part de l’atenció dels votants? I, sobretot, què passa quan els electors se senten més identificats amb el candidat que amb les decisions de la formació que representa? És una traïció d’ERC als seus militants? És un espectacular ridícul d’Oriol Junqueras?

Fins a quin punt aquesta incoherència és responsabilitat exclusiva dels polítics? No ho és també dels votants, que de vegades toleren contradiccions semblants en els partits que prefereixen?

Recordo que, fa anys, un dirigent d’un partit va dir que tant li feia qui fos el candidat: el votarien igualment. La frase, més enllà de l’anècdota, il·lustra una actitud que no és exclusiva de cap partit. Hi ha votants que mantenen el suport a unes sigles independentment de qui les representi, de què digui el candidat o de les contradiccions entre el discurs i l’actuació del partit. Així, la incoherència dels polítics pot acabar trobant un aliat en la dels mateixos votants.

De vegades, però, succeeix a la inversa: un candidat agrada i, aleshores, sembla que no importa quines idees defensi. «El votaré», diuen. En aquest cas, no és el partit el que determina el vot, sinó la simpatia pel candidat, per damunt de les seves idees o propostes.

Aquests comportaments em porten a pensar que no sempre són les idees ni les polítiques les que determinen qui governa. Els resultats electorals també poden ser conseqüència d’actituds consolidades, vinculades a polítiques que els votants potser han oblidat o que el partit ha modificat, o bé de les emocions que desperten discursos vehements i actituds abrandades.

Les emocions, més que no pas la raó, poden ser determinants en política. Les dictadures ho han sabut explotar. Recordem la litúrgia dels actes multitudinaris, les banderes, els símbols i les músiques amb què els règims totalitaris buscaven suscitar adhesions. La posada en escena, la repetició dels missatges i l’exaltació col·lectiva contribuïen a reforçar la identificació amb el règim. L’adhesió no es construïa únicament a partir de les idees, sinó també de les emocions que aquestes representacions provocaven.

En la política actual, aquesta mobilització emocional adopta formes diferents, però conserva una part de la mateixa lògica. Els eslògans substitueixen sovint els arguments; la imatge personal del candidat pot pesar més que el seu programa, i les xarxes socials afavoreixen la circulació de missatges breus, contundents i emocionalment carregats. La frase punyent o l’insult, si s’escau. La indignació, la por, el ressentiment o l’esperança poden esdevenir instruments per captar adhesions, reforçar la fidelitat dels votants i desacreditar els adversaris. A més passa que la mentida llençada sovint esdevé veritat en la ment de molts ciutadans indocumentats. La personalització de les campanyes, a més, pot desplaçar l’atenció de les propostes polítiques cap a la figura del líder.

Això no vol dir que les emocions siguin necessàriament contràries a la raó, ni que els votants decideixin sempre de manera irracional. Les emocions formen part del judici humà. El problema apareix quan substitueixen l’examen crític dels fets, dels programes i de les actuacions dels polítics. Si un votant manté el suport a un partit malgrat les seves contradiccions, o vota un candidat sense considerar què defensa, la fidelitat o la simpatia personal poden acabar pesant més que la coherència política.

I és aleshores quan cal preguntar-se si els ciutadans trien realment les polítiques que volen o si, en bona part, reaccionen davant les emocions que els polítics saben suscitar.

La qualitat d’una democràcia no depèn només dels polítics que presenta, sinó també de la capacitat dels ciutadans d’exigir-los coherència i responsabilitats.