L’home és un hereu. Cada home i cada dona que arriba al món, ho és. Dels seus pares rep la vida i hereta genèticament unes característiques biològiques i unes capacitats físiques i intel·lectuals concretes. Del llinatge humà que l’acull hereta la llengua i el conjunt del saber, creences, aptituds i pautes de conducta acumulades per les generacions precedents. Aquesta herència cultural es transmet per aprenentatge i possibilita que puguem esdevenir complidament humans. Així, doncs, en lloc de ser una restricció al meu voler, els altres es revelen com la condició d’aquest voler, possibiliten la llibertat de realitzar-me. Som i ens fem amb els altres i per als altres. La nostra vida és de condició social, vivim amb els altres de la mateixa manera que vivim respirant.
Ferdinand Tönnies va distingir dues classes de grups socials, les comunitats i les societats. La distinció —que també va seguir Maritain— rau en la manera com es constitueixen. La comunitat és fruit de la compartició d’una mateixa tradició cultural i consuetudinària mitjançant un sentiment de pertinença inconscient, espontani. En canvi, la societat es constitueix de manera premeditada per assolir algun propòsit comú, com una empresa, un sindicat, una associació cultural o un cos polític, sia regional o estatal.
Des de la perspectiva del personalisme comunitari una societat ha d’estar al servei de la persona i ha de tenir com a fita prioritària el bé comú. Apareix així, en la vida política de l’ésser humà, un fet paradoxal que Maritain assenyalarà en el seu Humanisme integral del 1936: la persona, en tant que part de la comunitat política, se subordina al grup i a l’obra comuna a realitzar, i, d’altra banda, ella mateixa, en tant que ésser personal, queda disposada per sobre de la col·lectivitat i de l’objectiu comú.
El personalisme comunitari, ja ho hem dit, entén l’home com un ésser alhora material i transcendent, és a dir, capaç de posseir-se i de donar-se, obert a les relacions, fins al punt que podria afirmar-se que un dels primers actes de la persona consisteix a subscriure amb d’altres una societat on cerca el seu bé individual i el de tots. El bé comú d’un grup social és el bé de tots els seus membres i de cada membre, és indivisible i, alhora, pertany a tots i cadascú dels subjectes. El personalisme no considera el bé comú com la simple suma de béns particulars, sinó com un bé superior als interessos de l’individu. Seguint una aproximació molt escaient que apareix en la constitució Gaudium et spes del Concili Vaticà II, el bé comú podria formular-se com el conjunt d’aquelles condicions de la vida social que permeten tant a les col·lectivitats com als membres individuals d’atènyer el seu màxim desenvolupament.
I aquí entra en joc un punt fonamental de la doctrina social catòlica: el principi de la destinació universal dels béns. El pensament cristià reconeix el dret a la propietat privada, però puntualitza que no es tracta d’un dret absolut, perquè els béns de la terra estan originàriament destinats a tothom. Aquesta destinació dels béns del món a tota la humanitat és una dada anterior al dret a la propietat privada d’aquests mateixos béns: tota persona ha de tenir la possibilitat de fruir dels béns necessaris per al seu ple desenvolupament. El 1979, durant la III Conferència de l’Episcopat Llatinoamericà, Joan Pau II assenyalava que sobre tota propietat privada grava una hipoteca social. Després ho va deixar escrit en la Sollicitudo rei socialis. Tan clar com la llum del dia.
En essència, la raó de ser de la vida social i política no és altra que la realització del bé comú, que compromet tots els membres de la societat. Només pot assolir-se i acréixer conjuntament i ningú queda exempt de col·laborar. Això no obstant, ultra els individus que conformen la societat, la responsabilitat d’aconseguir el bé comú correspon també a les institucions polítiques d’aquesta societat.
El problema actual de la democràcia consisteix precisament en l’adulteració del sentit del bé comú. La deriva neoliberal i globalitzadora de la democràcia ha generat una sobrevaloració de la llibertat —compra, ven, viatja, consumeix, cuida’t a qualsevol preu, fes el que t’abelleixi, que tu t’ho mereixes—, i ha procurat un abandonament gairebé imperceptible, però progressiu i demolidor, de la visió comunitària de la conquesta de la llibertat, a saber, una vida política realment cívica, arrelada en la irrenunciable igualtat de dignitat, drets i deures, en la complicitat d’un destí o propòsit compartit i en la participació en el govern del grup, que era la perspectiva primigènia del sistema democràtic.
Un liberalisme descarnat i procedimental al servei dels interessos individuals ha suplantat el republicanisme més substantiu i ha suscitat la pràctica desaparició de la dimensió moral en el discurs públic per part dels polítics, i el desinterès per la cosa pública per part dels ciutadans. L’art de governar no hauria de ser l’art d’arribar a acords i aplicar regles, sinó l’art de posar l’ànima en la consecució d’una meta comuna.
Així doncs, l’objectiu de l’acció política i de les seves institucions és la d’assegurar a tots els individus els mitjans necessaris —els béns materials, culturals i morals—per poder assolir progressivament la seva plena vida de persona i la seva llibertat, i aconseguir que tots els ciutadans hi contribueixin. Aquesta és l’autèntic sentit de la res publica, és a dir, de les estructures i les institucions polítiques d’una societat i del compromís cívic dels seus membres. En el pròxim capítol coneixerem la contribució de la política democratacristiana sobre aquest tema.
