A la dona que emergeix, lluminosa i espectacular,de les aigües cristal·lines d’un gorg, la tradició l’ha anomenada de moltes maneres: nàiade, nimfa, goja, dona d’aigua o fada d’aigua.
La dona d’aigua és sempre una dona de gran bellesa que sorgeix, esplèndida com una Venus, d’un medi natural com les aigües pures d’un saltant d’aigua o d’una font. La dona d’aigua enamora a l’home que la contempla, com li va passar a l’amo de Can Prat de Gualba, alMontseny, segons conta la llegenda. La dona d’aigua sorgida del Gorg Negre i que es pentina la cabellera rossa amb una pinta fulgurant, que lluu al bat del sol, pertany a la nostra llegenda del lloc, ja que la figura de la dona d’aigua es troba tant en les cultures cèltiques, com en les gregues, com en les aigües del Rin i fins i tot en les aigües del Ganges.
El moviment romàntic, un moviment cultural, literari i polític que volia balançar la raó entronitzada per la Il·lustració, va recuperar mites (amb les seves figures arquetípiques), així comhistòries i figures del llegendari popular. La llegenda de la dona d’aigua aquí va ser recuperada amb intenció literària per Víctor Balaguer (1893). L’amo de Can Blanc d’Arbúcies és el nom que Víctor Balaguer esmenta com a l’amo de Can Prat de Gualba. Eugeni d’Ors, cappare del Noucentisme, també va fer present la dona d’aigua al seu recull de glosses Gualba la de les mil veus (1915).
«La persistència de la llegenda [de la dona d’aigua] per via oral és un fet autèntic a la zona de Gualba, verificat personalment per mi», escriu Xavier Renau al seu creatiu assaig sobre la dona d’aigua publicat l’any 1986: Dona d’aigua. El mite de la nimfa dels gorgs interpretat de nou(Editorial Alta Fulla), si bé les fonts orals les havia aplegat l’any 1975. En el seu text introductori l’autor fa referència als antecedents literaris de la llegenda per part de Víctor Balaguer i Eugeni d’Ors.
«Des del punt de vista de les arts plàstiques, els prerafaelites i els modernistes afiguren sovint “la dona del lloc” coronada de flors, voluptuosa i sensible, con un ressò de les nàiades greco-cèltiques. El tema desapareix, més tard, pels viaranys pictòrics del segle XX, segurament a causa de “la peur à la tendresse” que caracteritza una gran part d’algunes tendències de la pintura», escriu Xavier Renau. En un paràgraf del mateix text Xavier Renau esmenta el llibre d’Apel·les Mestres, publicat l’any 1933: Llegendes i tradicions del Montseny. En el seu llibre Apel·les Mestres hi menciona les dones d’aigua que s’apareixien al Gorg Negre: «Una d’elles es va casar amb l’hereu de Can Blanc d’Arbúcies, els descendents del qual són, precisament, els propietaris del mateix gorg de Gualba com a senyors, també, de Can Prat».
Cal veure en aquest punt d’intersecció entre el talent artístic, literari i les exploracions etnològiques d’Apel·les Mestres la confecció, en la primera dècada del segle XX, de l’obra més ambiciosa i més important del seu mester creatiucom a artista del Modernisme simbòlic, tan influït pel prerafaelitisme anglès. Es tracta de Liliana, un poema narratiu il·lustrat per ell mateix en el qual convergeixen poesia, art i el seu coneixement del llegendari que Apel·les Mestres recrea, en la figura de Liliana, un mite de la natura: la dona d’aigua.
Liliana, que bé podem considerar com a una obra arquetípica del Modernisme, es va editar l’any 1907 a la Impremta Oliva, de Vilanova i la Geltrú. El mateix Apel·les Mestres va escriure laversió lírica-dramàtica que va musicar Enric Granados (1911). Apel·les Mestres també va dissenyar els figurins (que es conserven a l’Institut del Teatre) de la versió escurçada d’aquesta faula escrita en vers que ara s’han inclòs en la reedició de Liliana en una publicaciód’Editorial Barcino: una veritable joia bibliogràfica en la seva presentació il·lustrada en la qual també s’han afegit els dibuixos que en la primera edició es van desestimar.
Apel·les Mestres va néixer a Barcelona l’any 1854 i va morir a Barcelona l’any 1936 el dia 19 de juliol, just esclatada la guerra civil. Aquest juliol de 2026 ha fet noranta anys del seu decés i bé valia la pena fer-ne un recordatori-homenatgeamb la publicació del seu llibre més emblemàtic:Liliana, una recreació de la dona d’aigua que, com diu en la seva il·luminadora introducció Josep M. Domingo, «ens transporta a un món simbòlic en què la natura, transcendent i sacralitzada, pren vida pròpia». En l’acurada edició, a càrrec d’Anna Fernàndez-Clot, es regularitza l’ortografia prefabriana respectant la llengua original d’Apel·les Mestres.
«La poesia és una categoria del coneixement», escriu Xavier Renau en el seu assaig sobre lafigura de la dona d’aigua. Aquesta afirmació es manifesta de manera radiant, i profunda en el seu simbolisme, en aquesta obra de l’art total (és a dir: que conjumina diverses arts en un mateix objecte artístic), que és Liliana, d’Apel·les Mestres.
