Sovint, alguns catalans d’aquells tan poca cosa, aquells amb Síndrome d’Estocolm, salivegen parlant de Madrid com si fos una mena de capital mundial, havent interioritzat molt bé allò que ensenyaven a Formación del Espíritu Nacional: “España es el centro del mundo”. En les seves ments Madrid és una mena de meca del cosmopolitisme, allà on s’hi reuneix tot allò important del món i Barcelona no és més que una ciutat entotsolada i preocupada per les cabòries nacionalistes absurdes. Res més lluny de la realitat, i millor per Madrid.

Durant aquest grapat d’anys amb un govern socialista s’ha intentat crear -malgrat no haver-se’n sortit del tot- una ciutat sense identitat. Sabent que Catalunya no és res sense Barcelona i que Barcelona no és més que una capital de província sense Catalunya, s’ha fomentat la visió de ciutat cosmopolita completament absurda. Barcelona parla molt de Gaudí, però n’amaga el seu ferm compromís catalanista. Es parla molt de Miró, però no de la publicació independentista L’intransigent que apareix al famós quadre La Masia. Saben que Catalunya no és res sense Barcelona, saben que Barcelona no és res sense Catalunya. Ho saben. Per això han creat una ciutat cosmopolita, és a dir, una ciutat que no és res.

El contrari del que ha fet Espanya amb Barcelona ho ha fet amb Madrid. Madrid no és una ciutat cosmopolita. Madrid és una ciutat profundament espanyola, profundament castellana, i és el producte més civilitzat que ha creat Espanya en tota la seva història. Madrid té tot el suport d’un estat, conscient que la seva capital és, en bona part, la imatge que ven, es volen projectar amb una versió millorada de tal com són. Es compta amb col·leccions d’art de primera categoria. Vegi’s el Museu del Prado amb uns fons que són la clara conseqüència de tenir una família reial a la ciutat. Vegi’s el Museu Thyssen o la capacitat de saber posar-se de cara a l’iniciativa privada. Vegi’s en Centre d’Art Reina Sofia, una col·lecció que hauria d’estar a Barcelona si tenim en compte l’alt percentatge d’art català o format a Catalunya que hi conté. No és que no ho tinguem perquè siguem pitjors. No ho tenim perquè no tenim estat. Al Prado hi ha tres quadres de Botticelli cedits per Cambó la qual cosa mai hagués passat si haguéssim estat un país normal, de la mateixa manera que al Reina Sofía hi haurien de tenir exposats quatre rocs i un ase.

Madrid ens fa notar com n’arribem a ser d’imbècils i de menyspreables. Madrid reivindica constantment la idea d’Espanya: el 2 de Mayo, Colom, la monarquia espanyola. A Madrid encara té èxit Casa Lucio, on després de tres dies d’insistència no hi vaig poder realitzar un àpat per no haver fet reserva prèvia. Això passa per subestimar un restaurant on el plat estrella són els ous ferrats. A Barcelona i a Catalunya, tal com denunciava Xavier Roig fa pocs dies a l’Ara, hem apostat per una cuina girada d’esquena al país, que no té res a veure amb el que som ni amb el que hem estat. Moltes estrelles i hem quedat estrellats, com els ous de Casa Lucio. I mentre ells gaudeixen dels avantatges de ser tal com són, aquí aconsegueixen fer-nos creure com n’arriba a ser de perniciós el reivindicar-se. Anem fent.