Cada Onze de Setembre Catalunya es fa les mateixes preguntes. Aniràs a la manifestació? Quanta gent hi haurà? Serà un èxit? Serà un fracàs? Quina fotografia deixarà la Diada? Què diran els partits? I l’endemà, inevitablement, comptarem persones, compararem xifres i discutirem si érem més o menys que l’any anterior.
Potser aquest Onze de Setembre hauríem de fer-nos una pregunta diferent: Què farem el 12 de setembre? Què farem quan pleguem les estelades, s’acabin els discursos i desapareguin les fotografies de les manifestacions? Què farem, cadascun de nosaltres, per fer Catalunya gran?
Enguany, la pregunta és especialment pertinent perquè competeixen diferents maneres d’imaginar el futur del país. I dues d’elles, aparentment antagòniques, comparteixen una mateixa incapacitat per imaginar una Catalunya que sigui plenament ella mateixa i, alhora, un projecte moral per a les persones que la formen.
D’una banda, trobem el sector Make Catalonia Great Again. Una Catalunya construïda des de la nostàlgia, la por i la necessitat constant d’assenyalar qui pertany al “nosaltres” i qui n’ha de quedar fora. Una nació que pretén fer-se més forta aixecant fronteres morals entre els qui considera propis i els qui considera estranys. Però Catalunya no serà més catalana com menys persones hi càpiguen.
No hi ha grandesa nacional possible des de la deshumanització. Perquè una nació no és només una bandera, una llengua o una frontera. És, abans que res, una comunitat moral. Un conjunt de persones que comparteixen una determinada idea de la dignitat humana, de la justícia, de la responsabilitat, del bé comú i del futur que volen construir plegats.
A l’altre extrem hi trobem un projecte diferent, però igualment incapaç d’imaginar Catalunya en tota la seva plenitud, elsector Make Catalonia Spain.
És la Catalunya que cada vegada necessita explicar-se menys com a nació perquè ja li resulta còmode explicar-se com una peça més d’Espanya. Una Catalunya administrada, gestionada i normalitzada. Una Catalunya que pot conservar alguns símbols, celebrar l’Onze de Setembre i parlar català institucionalment sempre que no extregui d’aquesta identitat cap conseqüència política massa incòmoda.
Entre els qui voldrien una Catalunya replegada sobre ella mateixa i els qui voldrien una Catalunya dissolta dins d’Espanya, hi ha una tercera possibilitat que l’independentisme hauria de ser capaç de reivindicar. I es tracta del sector Make Catalonia Great. Sense tornar de nou a res.
Perquè no necessitem tornar a una Catalunya imaginada que probablement no ha existit mai. I perquè tampoc no necessitem deixar de ser Catalunya per convertir-nos en una comunitat autònoma satisfeta d’administrar-se correctament.Necessitem construir. Catalunya també ha de saber proposar.
Potser, després d’anys preguntant-nos quin Estat volem construir, ha arribat el moment de tornar-nos a preguntar quin país volem ser.
Un país profundament arrelat en la nostra tradició humanista que ens recordi que la nació no existeix perquè l’adorem, sinó perquè serveixi les persones. Que la pàtria no pot ser una excusa per deixar ningú fora de la nostra consideració moral. Que estimar Catalunya significa, necessàriament, assumir responsabilitats envers les persones que la formen.
L’humanisme és un antídot contra els dos riscos que avui tenim al davant. Contra els qui voldrien salvar Catalunya deshumanitzant-la i contra els qui voldrien administrar-la desnacionalitzant-la.
Per això aquesta Diada no hauria de servir només per preguntar-nos quants serem al carrer, sinó per preguntar-nos qui serem l’endemà.
Perquè Catalunya no es construeix només l’Onze de Setembre. Catalunya es construeix el dia 12 quan decidim parlar català amb naturalitat. El dia 13 quan participem d’una entitat del nostre poble. El dia 14 quan comprem en un comerç de proximitat. El dia 15 quan ens interessem pel veí que pensa diferent. Quan eduquem. Quan cuidem. Quan creem cultura. Quan fem comunitat. Quan defensem les nostres institucions. Quan exigim més al nostre país perquè l’estimem prou per no conformar-nos-hi.
La independència tampoc no pot ser només la promesa d’un Estat futur. Ha de ser una determinada manera de construir comunitat en el present. Potser aquesta és la conjura que ens falta.
Necessitem tornar a creure que fer gran una nació no significa fer-la més sorollosa, més homogènia ni més excloent. Significa fer-la més digna de ser estimada. Aquest Onze de Setembre, doncs, sortim al carrer si així ho volem. Pengem l’estelada. Reivindiquem la independència. Celebrem que, malgrat tot, continuem sent-hi.
Però quan arribi el 12 de setembre, no pleguem també el país amb la bandera.
Fem Catalunya. I com sempre, fem-la gran entre tots.
