[En castellano]

“El treball presentat en l’assignatura haurà de ser original i no s’admetrà, sota cap circumstància, el plagi total o parcial de materials aliens publicats en qualsevol suport. L’estudiant haurà d’explicitar convenientment, segons els usos de la documentació bibliogràfica, l’autoria de totes les cites i l’ús de materials aliens. L’eventual presentació de material no original sense indicar-ne adequadament l’origen, implicarà automàticament la qualificació de suspens (0).”

Aquesta és la consigna que resa en la guia docent del treball final de Màster oficial de Llengua i Literatura hispàniques i ensenyament d’espanyol com a llengua estrangera de la Universitat Autònoma de Barcelona. A més, per dissipar qualsevol dubte afegeix:

“Plagiar és copiar de fonts no identificades un text, sigui una sola frase o més, que es presenta com a producció pròpia (això inclou copiar frases o fragments d’Internet i afegir-los sense modificacions al text que es presenta com a propi), la qual cosa es considera una falta greu. És necessari aprendre a respectar la propietat intel·lectual aliena i a referenciar sempre les fonts que s’utilitzen, i és imprescindible responsabilitzar-se de l’originalitat i autenticitat del text propi.”

No he tingut oportunitat encara de llegir la tesi doctoral de Pedro Sánchez, però imagino que se sustenta en consignes d’una guia docent igual, si fa no fa. La meva bona fe em convida a creure-ho així. No obstant això, la bona fe sobre aquest tema en concret està sofrint últimament fortes sotragades que amenacen de corrompre-la, a més de fer perillar el bon nom de l’educació pública i privada. Màsters i doctorats que s’han esborrat de currículums en qüestió d’hores, professors acusats de pràctiques il·lícites, treballs volatilitzats, plagis consentits… Mentre milers d’alumnes anònims se cenyeixen a la rigorosa legalitat, s’esforcen a complir els requeriments exigits, vetllen davant dels ordinadors per lliurar els treballs puntualment i inverteixen el seu temps, diners i esforç, altres ciutadans, més populars, adquireixen els títols a cop de talonari, de favors i de poder.

Tracten els títols a pes, com qui compra carn al mercat —posi’m cinc-cents grams d’aquest màster i un quilo de tesi— mentre les universitats callen còmplices davant aquest tremend atemptat contra el valor de l’educació. Conec brillants companys que van quedar al marge del camí en els estudis universitaris, incapaços d’assumir els preus abusius d’un ensenyament teòricament públic. Ments brillants que haurien d’estar, per llei, en possessió d’un títol que els va ser vetat per qüestions purament econòmiques.

Fa uns anys vaig cursar el Grau de Llengua i Literatura Espanyoles a la Universitat Autònoma de Barcelona. Vaig tenir el privilegi de tenir un ventall de professors de gran prestigi i reconeixement internacional. Va ser un esforç personal ingent, però també familiar. Estudiava a hores intempestives mentre alletava al meu fill, i dormia escasses quatre hores. La meva sogra i la meva mare feien torns i filigranes per adaptar-se als horaris de la meva carrera i anar-nos omplint la nevera. El cinturó familiar es va ajustar al màxim perquè jo pogués formar-me, perquè tingués un títol que m’assegurés un bon futur laboral. Tothom es va sacrificar darrere del que suposava que seria una inversió que permetria una millora personal, laboral i econòmica i que tindria una repercussió directa en el nucli familiar. Després de quatre anys de carrera, després del màster, actualment, estic doctorant-me.

La meva obstinació segueix exigint certs ajustos familiars i bastants sacrificis, però sóc una privilegiada en poder estudiar. Em sembla un greuge, un insult, un ultratge que individus que se suposa que són models per a la societat i que s’erigeixen en els seus representants  cometin tals delictes. Són malversadors per extreure efectes públics com són els títols universitaris, són corruptes per pervertir la institució i els treballadors, són mafiosos per enganyar sense escrúpols, són roïns per la seva menyspreable actitud en ser descoberts, són falsos per mentir en referència a les seves activitats il·legals, són deshonestos amb ells mateixos i amb el proïsme. Són mercantilistes i estafadors.

L’únic títol, màster i doctorat que haurien de tenir seria el de bretolades. Això sí, prèviament passant un examen i presentant un treball: que l’educació ni es regala ni es compra, es treballa.