independència
Image by PublicDomainPictures from Pixabay

Per Llorenç Prats

Des del 2010 a Catalunya estant succeint moltes coses. Però de les més rellevants és el constant i persistent creixement de la majoria social favorable a la independència de Catalunya. Amb diferència, malgrat tot, després del referèndum d’autodeterminació. Les postures tèbies i distants que presenciem respecte al compliment del mandat democràtic pendent d’aplicació, per la seva indignitat i poc interès, abans haguessin passat inadvertides. Ara ja no és possible.

La gravetat de l’acord de la Diputació de Barcelona, entre Junts per Catalunya i els socialistes, n’és un cas ben clar. A través d’ell, la campanya #STOP155 no para de créixer i de recordar als polítics com Carles Puigdemont i d’altres que aquestes decisions no sortiran de franc, i que hi ha un neguit conscient per no oblidar-ho. Els catalans, en general, estan determinats amb la democràcia perquè saben que han guanyat, no sols el referèndum d’autodeterminació, sinó també les diferents consultes electorals instigades des de l’Estat espanyol per buscar-ne una derrota.

Eixamplar la base?

Hi ha una àmplia i folgada majoria social per fer efectiva la independència, i ni tant sols hi ha l’excusa, per alguns preocupant, de l’existència d’una minoria nacional espanyola que s’hi oposi amb prou força. És clar que la construcció d’aquesta nova realitat política és més una mancança de voluntat d’un grupuscle polític poc conegut que del desig col·lectiu per fer-la efectiva, des de la proclamació feta el 27 d’octubre de 2017.

Les bases i la influència d’aquest grupuscle té molt a veure, sense dir cap nom, amb el cop d’estat del 1936 i el que es va perpetuar a resultes d’aquest. Un col·lectiu de criminals fa i desfà amb impunitat dins de les estructures internes del govern català i espanyol, usant sistemes d’extorsió, molt depurats, com el creixement econòmic, els llocs de treball, la convivència social o la pau ciutadana.

Són criminals que no han estat mai jutjats pels greus crims comesos en aquell cop d’estat, i que la llei d’amnistia del 1977 va permetre que es perpetuessin. Són gent que usa amb frau de llei la democràcia i que es capaç de moure els fils més adients, àdhuc judicials, per romandre intocables, i fer possible que l’statu quo resti inalterat.

Colpisme espanyol

Amb aquesta anàlisi resulta clara l’explicació del fracàs de la investidura del president espanyol. Els pactes de país només són possibles entre demòcrates. Els qui no ho són, pel biaix autoritari que els hi ha donat o permès, mai trobaran una solució de consens prou flexible i generosa. El projecte espanyol viu tan fracassat, per tant, com l’estiu del 18 de juliol del 1936.

Un estiu que també, vist en perspectiva, ens recorda que aquells colpistes van esdevenir igualment cruels amb els més feixistes (José Antonio Primo de Rivera, per exemple), en una eventual translació al que ara són Ciutadans i VOX, respecte a l’immobilisme jeràrquic construït el 1978 entre el PSOE i el PP, per mantenir les classes dirigents que van guanyar la guerra civil després de subvertir la jove democràcia espanyola republicana.

El colpisme, també dit eufemísticament com pronunciaments, forma part d’una tradició espanyola molt arrelada de violència visceral i intolerància fanàtica. Els catalans ho han patit, de moltes formes, i encara ara hi ha testimonis evidents d’aquestes pràctiques. Sense la ruptura imprescindible per fer aflorar aquests poders ocults de desconfiança i traïció el projecte espanyol no té cap futur, ni tant sol a llarg termini, amb la idea que s’oblidin aquells execrables crims contra la humanitat i els drets humans del 1936, en un primer moment, i tot el que va venir després (que havia d’ésser transitori!).

Sempre serà més senzill, i millor per a tots, fer efectiva la independència. Aquest nou estat català seria una forma de justícia, per tantes generacions de sofriment i d’ànsies de llibertat. Una resposta que ara també és democràticament impecable tenint en compte el resultat del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017.

La segona volta

En una segona volta, ERC canviarà d’estratègia, i es posicionarà clarament pel NO, així que vegi que les forces espanyoles esdevenen doblement falses amb l’abstenció del PP i Ciutadans, ja que aquesta abstenció tindrà una condició final i total, com ja s’ha anunciat: la reforma de la Constitució Espanyola, a fi de reduir a la mínima expressió política la representativitat de les nacionalitats i els dissidents a les cambres espanyoles. Una lògica colpista que s’encimbellarà hipòcritament dins la dinàmica de l’estat de dret i del principi de legalitat, com ha passat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola o de totes les decisions del Tribunal Constitucional i de l’Audiència Nacional, com tribunals ad hoc o d’excepció.

La fatalitat definitiva que no han calculat prou bé els representants dels colpistes espanyols s’esdevindrà quan tot i la reforma de la Constitució Espanyola, per ves a saber quins mecanismes, encara costi garantir la governabilitat espanyola, si no hi ha concurs de catalans i bascos. Un concurs que no serà per falta de propostes de catalans i bascos, en segons quines condicions, sinó per la impossibilitat originària espanyola de fer res amb qui treballa per fragmentar l’estat espanyol i liquidar finalment la sagrada unitat espanyola. Llavors, com ara, tornarà a quedar palès que només la independència de Catalunya és la millor opció per a tothom, i el que millor garanteix el creixement i la competitivitat dins un món global.