La puixança de l’independentisme català iniciada durant la primera dècada del segle XX ens ha dut a l’escenari actual, impensable tres dècades enrere, de majoria política de l’opció independentista. La celebració del referèndum de l’octubre del 2017, amb la generalització d’un optimisme que ho feia veure tot possible, seguida d’una repressió estatal que ho va estroncar de cop, ha propagat un estat d’ànim que dificulta apreciar les fites aconseguides. Si a un independentista dels anys 80 o dels 90 li haguessin explicat que la implantació i la transversalitat de l’independentisme del 2022 seria l’actual, segurament se n’hauria fet creus. Les expectatives i el moment d’acceleració que vam viure fa cinc anys, però, ho fan viure amb una certa desgana.
L’independentisme va créixer exposant les limitacions del marc actual dins l’estat espanyol, denunciant-les, en contraposició en un futur en el qual els catalans podríem prendre les nostres pròpies decisions i gestionar-nos nosaltres mateixos. Una de les primeres grans manifestacions independentistes, celebrada l’1 de desembre de 2007, va girar a l’entorn de les deficiències que presentava –i presenta- el servei de ferrocarril al nostre país. Amb el lema “Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”, la gran marxa va discórrer entre la plaça de Catalunya i l’Estació de França de Barcelona.
Moviments similars els hem vist després al País Valencià, amb Compromís denunciant amb una campanya la manca d’inversions en trens de rodalies per part de l’Estat, especialment paupèrrima al sud: un cèntim d’inversió per usuari en els darrers deu anys, segons dades de l’estiu passat. Qualsevol que entri a l’Estació del Nord de València es podrà delectar i asfixiar observant antics trens de gasoil encara en funcionament. També a Catalunya recentment un col·lectiu de joves anomenat Batec ha iniciat una protesta per denunciar els incompliments del govern espanyol en les inversions a les Rodalies de Catalunya. Amb el lema “Si Madrid no paga, no paguem!” fan una crida a deixar de pagar els bitllets, una iniciativa que té reminiscències de la vaga de tramvies de l’any 1951, que va ser una de les primeres protestes civils importants durant el franquisme. La gent de Batec es reivindiquen com a independentistes i encaminen la seva reivindicació a assenyalar el menysteniment del govern espanyol i de les institucions de l’estat vers els treballadors catalans, que bàsicament són els usuaris del transport públic.
Aquests exemples tan clarividents contrasten amb les reaccions de molts polítics i opinadors cada cop que l’estat i el govern espanyols en fan alguna de les seves. Algunes mostres d’això que diem són ben recents, com és el cas de la sentència judicial contra la immersió lingüística o el cas d’espionatge contra els independentistes catalans. La primera és una oportunitat per denunciar la ingerència espanyola al sistema educatiu, imposant unes quotes de llengua castellana que no es corresponen amb la voluntat de la majoria de la societat catalana. En comptes d’això, hem pogut llegir crides buides a la desobediència –desobediència dels altres, sempre- i s’ha originat una batussa parlamentària amb la mirada més fita als tuits i als retuits que no pas en les aules.
L’afer de Pegasus també era una circumstància per denunciar, de cara a la comunitat internacional i a la pròpia societat catalana, l’autoritarisme de l’estat espanyol i la manca de respecte als drets democràtics més bàsics. En canvi, hi ha suposats independentistes que només s’han dedicat a intentar debilitar les institucions catalanes per haver mantingut la mà estesa al diàleg i a la negociació.
Cal aprendre de com hem arribat fins aquí. No va ser, precisament, traslladant les responsabilitats de l’estat espanyol a l’independentista del costat, sinó mostrant a tots els catalans, independentistes o no, el fre que és la dependència per al nostre desenvolupament econòmic i social.
