Poca gent coneix que molts anys abans dels fets de Stonewall a Catalunya es va organitzar una de les primeres mobilitzacions LGTBI+ de la història: la revolta de les Carolines.

Avui ens costaria reconèixer la convulsa Barcelona dels anys trenta. La nostra història comença ben al final de les rambles, on existien uns banys públics, anomenats pel veïnat com les Vespasianes. L’espai, discret, era freqüentat per dones Trans* i joves gais que buscaven contactes o practicaven la prostitució: despectivament els deien ^^les carolines. L’any 1933 va esclatar una bomba amb segell anarquista que va destroçar aquell petit racó de llibertat. Com a protesta, la comunitat es va engalanar amb robes fosques i com si es tractés d’una processó pagana, van recórrer juntes els carrers de Ciutat Vella fins a dipositar clavells vermells a la zona de la deflagració.

Aquelles flors van esdevenir un símbol de lluita que la posterior dictadura va tractar d’esborrar. El temps és imparable i avui podem dir, sense caure en el triomfalisme complaent, que gràcies a la lluita de moltes ^^carolines Catalunya és una de les regions més avançades en la protecció dels drets i llibertats de les persones LGTBI+.

L’impuls dels moviments socials i l’activisme de base ha estat detonant per transformar l’opinió pública i conscienciar al legislador de la necessitat de protegir les minories. S’han fet grans passes avançar cap a la no-discriminació per motius d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere. L’LGTBI-fòbia, però no ha desaparegut, l’odi segueix ben viu i no podem caure en triomfalismes complaents.

Quina és la recepta per acabar amb l’LGTBI-fòbia?

La recepta és senzilla, només dos ingredients: la pedagogia i un marc legal robust. Per cuinar-la és necessari el compromís actiu de les administracions, entitats i societat civil.

La pedagogia és la fórmula d’èxit per la prevenció i cura dels fets LGTBI-fòbics. Ens permet acabar amb l’odi en els diferents espais de socialització (l’espai públic, escolar, laboral, d’oci, etcètera) i alhora ens permet ajudar a la reparació de la víctima i a l’assumpció de responsabilitats de l’agressor. En un moment on la dreta extrema justifica les violències i discriminacions és imprescindible una societat dotada amb els instruments per plantar cara al discurs d’odi. Invertir en pedagogia sempre és a llarg termini un negoci rendible.

Si la pedagogia ha de ser la pastanaga, el marc legal ha de ser el garrot. És necessari un marc legal robust per atendre al fet concret. Les lleis han de ser un corpus legal que posi la víctima i la seva reparació al centre, que pensi més enllà de la sanció i compti amb el compromís de l’administració en el seu conjunt per aturar la percepció d’impunitat i la banalització de l’odi LGTBI-fòbic. L’any passat a Catalunya, segons dades de l’Observatori contra l’homofòbia, es van produir 49 agressions violentes vers a persones LGTBI+.

Un fet alarmant si atenem que des de 2014 -primer any on es recullen dades- aquesta xifra ha anat a l’alça i existeix una forta tendència a no denunciar. Les institucions tenen deures; cal que les normes es dissenyin, implementin i es dotin de pressupost i capital humà. Espanya encara no disposa d’una llei LGTBI i Trans* pròpia, tampoc una llei per a la no-discriminació. Pel que fa a Catalunya, la llei LGTBI data de 2014 i no contempla la situació de les persones migrants o com sancionar les tortures anomenades ‘teràpies de conversió’, per exemple.

En aquestes dates es tenyeixen amb l’arc de Sant Martí partits, sindicats, empreses i organitzacions a la cerca de diners rosa i la millora la seva imatge social corporativa. Cal recordar que la festa és un aparell per la revitalització i la lluita.

Ara és més important que mai no perdre’s en la imatge d’homes cis de cos escultural amb poca roba i recordar les violències i discriminacions estructurals que pateix la comunitat. És especialment crucial aturar-nos en les lletres més amagades de la constel·lació LGTBI+: les violències, discriminacions, així com la invisibilitat i sexualització que pateixen les dones lesbianes i bisexuals. La situació de les persones Trans* i no binàries; especialment en la infància, la salut i l’accés al mercat laboral. Les famílies, persones grans i amb altres capacitats LGTBI+ i les persones del col·lectiu que resideixen en pobles petits. Entre altres.

Aquest juny la ciutadania tornarà a prendre els carrers per defensar l’alliberament del col·lectiu LGTBI+. Amb el record dels Clavells vermells de la rambla, amb mirada combatent a qui vol laminar els nostres drets i el dit apuntant a un desitjat horitzó sense violències.