Parelles adaptades, però mal adaptades i continuen

Les parelles ben adaptades: són les que a la llarga aniran bé. Són parelles que donen a les coses que passen la importància que tenen, accepten que no tots som iguals i que tothom té coses que ens poden molestar. Saber donar a les coses la seva importància és fonamental, tant per les petites com, per exemple, ser net i endreçat, com per saber plantar-se si cal i dir “prou”, dir prou.

Les mal adaptades són aquelles que es passen la vida discutint pel mateix cada dia, intentant canviar al company o companya, algunes amenacen de separar-se, però mai no ho fan. Es barallen per, gairebé, tot. Sovint els sentim donar ultimàtums com: “així no vull seguir” “estic al límit d’engegar-ho tot” “qualsevol dia foto el camp”. De vegades, fins i tot, poden fer algun pas més, com anar a assessorar-se a un advocat, però sense passar de l’assessorament o marxar un parell de dies a dormir a casa dels pares o d’algun amic. Parlen sempre des de la queixa; es queixen de com parla el company o companya, de com menja, de com es vesteix, de com dorm, etc. no obstant això, continuen junts, en el format de parella de llarga durada i és que, per estrany que pugui semblar, estar permanent en conflicte, també pot convertir-se en una addicció sense la qual no sabrien viure. Hi ha qui pensa que una mica de desacord dona més emoció, potser sí, però només al començament de la relació perquè, durant els primers mesos (màxim els primers anys) després d’un petit desacord, per exemple: “enfadar-se perquè jo vull anar a veure una pel·lícula i tu una altra” s’aconsegueix que un dels dos cedeixi i després d’una petita discussió ve una fantàstica fase de retrobament molt romàntic. Com quan alguna cosa dona plaer, es té tendència a repetir-la, tornen a queixar-se per alguna altra ximpleria (o no tanta ximpleria) amb la intensió que, després de la discussió, la parella els faci cas i vingui la fase bona de retrobament de després de la discussió, però, com passa en absolutament totes les addiccions, es comença perquè donen plaer, però amb el temps es consumeix per necessitat de fer-ho, malgrat que ja no proporcioni plaer i provoqui malestar. Amb el temps, de mica en mica, es perden les ganes d’estar sempre fent concepcions, ja no es canvia la manera de fer les coses per agradar a l’altre o l’altra i, per descomptat, ja no hi ha fase romàntica, però es continua discutint, per pur costum de fer-ho.

Si busques parella de llarga durada, estigues alerta a aquests mecanismes, vigila si te’ls fan, és a dir, si s’enfaden per massa vegades per petites coses com poden ser, la roba que t’agrada portar o les pel·lícules que t’agrada mirar. Pot ser que, per no discutir, perquè no s’enfadi i perquè són ximpleries!, tu cedeixis i després et donin l’agradable i plaent recompensa. Recorda que, si vols parella de llarga durada, amb el temps deixaràs de reble la recompensa. Si ets tu qui t’empipes massa, mira si realment n’hi ha per enfadar-se o ets tu qui massa perepunyetes.