Dies enrere es va fer públic el resultat d’una enquesta impulsada per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i per ESADE que, entre altres coses, explicava que els catalans som la “comunitat autònoma” –ho dic en aquests termes perquè és com estava formulada la pregunta- menys estimada pels ciutadans espanyols. Així, hem sabut que ens suspenen amb molt mala nota els extremenys i els andalusos, seguits dels madrilenys. Més a prop de l’aprovat, tot i que amb un insuficient, ens qualifiquen els gallecs i els valencians. Només ens deixen passar l’examen els bascos, els quals també reben una nota negativa per part dels extremenys.
Aquesta anàlisi de simpatia interterritorial –així és tal com s’ha denominat en altres enquestes del mateix estil- desmunta d’una tacada tota la cantarella repetitiva dels darrers anys: la que deia que l’independentisme català venia propulsat per un odi a Espanya inculcat a la mainada durant el període escolar i reforçat, després, a través dels mitjans de comunicació públics. Segons l’enquesta, la realitat és que els catalans no sentim cap mena d’animadversió especial contra els ciutadans espanyols, sinó que aprovem a totes les regions de l’estat sense cap fòbia en especial. Sí que es nota una especial predilecció pels bascos, que són els que reben la millor puntuació catalana, molt possiblement pel tret compartit de ser una nació sense estat amb aspiracions d’autodeterminar-se.
Llastimosament, l’altra cara de la moneda, tal com comentàvem al principi, ens ensenya que la catalanofòbia és ben present a la societat espanyola. Algunes lectures que s’han fet sobre el mateix estudi venen a dir-nos que aquest rebuig l’ha provocat l’independentisme i el seu auge recent. Aquest punt de vista només es pot defensar des de la mala fe o la ignorància. Una lectura molt recomanable al respecte és el treball de Francesc Farrer i Gironès -que va ser senador, diputat i gran activista en defensa de la llengua catalana- titulat Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. Al volum hi veurem que catalanofòbia és un pensament repulsiu que té diversos segles d’història i que és atiat de manera sistemàtica per l’estat i els partidaris de la uniformització peninsular sota les lleis i la llengua de Castella.
La caricaturització del català davant la població espanyola com un individu mensypreable -avar, odiador, xenòfob, insolidari o el que toqui en cada moment segons els valors de l’època- pretén generar una aversió automàtica que dificulti qualsevol empatia. Això facilita qualsevol tasca repressiva o invasiva i evita haver de rumiar justificacions gaire elaborades. Tot allò català és susceptible de ser reprimit, esborrat o centralitzat perquè, al cap i a la fi, aquesta gentussa, nosaltres, ens ho mereixem. La catalanofòbia és un lubricant que greixa la maquinària de la unitat d’Espanya i un combustible pel motor d’un sistema abusiu i extractiu. Només cal pensar quines serien les reaccions a la repressió policial de l’1 d’octubre o a l’espionatge contra els independentistes si no existís la catalanofòbia: no poden permetre’s deixar-se-la perdre.
Com ja és sabut, això va prendre un caire especialment violent en el cas del País Valencià, on tots els aparells de l’estat es van abocar a generar un odi que encara avui dia s’està acabant de curar. Recorrent fins i tot al terrorisme, l’espanyolisme va fomentar deliberadament el rebuig entre dos territoris que comparteixen interessos econòmics, culturals i la façana mediterrània. La intenció era evitar una aliança lògica que posés en dubte aquest estat fet a imatge i semblança de Castella: divide et impera. Una bona lectura sobre aquesta maniobra és el No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, obra del periodista i amic Francesc Viadel. Els catalans encara suspenem al País Valencià, per bé que ja ens anem apropant al suficient, dèiem abans.
Per tant, la catalanofòbia, si amb algun “procés” té a veure, és amb el de centralització i castellanització de la península. Tota resistència al respecte serà vilipendiada sistemàticament i no podríem fer altra cosa per caure bé que no sigui acotar el cap i passar per l’adreçador, opció poc probable ni aconsellable.
