Aquest 11 de desembre passat va sortir a Vilaweb un article antològic que tothom hauria de llegir per comprendre el que està passant amb les restes que queden d’una Generalitat, abans venerada i ara reduida a una mena d’espantall del que a Madrid es riuen, per no dir res més dràstic.
D’aquell article d’Ot Bou (“El malalt imaginari”) em permeto de citar dos fragments, que de cap manera poden compensar la lectura de tot l’article, però que ja fan comprendre perquè ara jo escric aquest. El primer es refereix als consellers i diputats nostres que acaten mansois, sovint ja per endavant, totes les arbitrarietats que Madrid els hi vessa al damunt, es diguin Torrent, González Cambray, Geis o com es diguin: “Creuen de debò que no hi ha opcions de guanyar res. Estan imbuïts de la idea que resistint només pots perdre, perquè no hi ha res a pelar. I d’això mateix ens volen convèncer a nosaltres”. I el segon recull unes paraules d’Oriol Junqueras en un vell vídeo del principi del procés: “N’hi ha que ens venem abans que ens comprin”.
Hi ha aquella vella dita que els pobles tenen els polítics que es mereixen. En realitat, però, tots els pobles tenen tant els que es mereixen com els que no es mereixen. I el nostre no és, per descomptat, cap excepció. Jo em nego rotundament a acceptar que un poble que ha sofert moltes onades repressives en els darrers 300 anys i n’ha resorgit com el nostre, un poble que ha estat capaç de fer possible un primer d’octubre del 2017,(en el que no va ser ell qui va fallar) i que aprofita la primera ocasió que pot per tornar a manifestar al carrer la seva voluntat d’assolir la independéncia, es mereixi de cap manera una gent que (Junqueras dixit) “es vengui abans que els comprin”.
Ja sabem que la heroicitat no és cosa de tothom. I, sense anar tan amunt, actuar d’acord amb uns principis, quan això porta perills, tampoc és cosa que faci tothom. Per això em guardaré bé prou d’usar adjectius despectius o insultants contra els nostres “bens mansois” (sigui’m almenys permès d’anomenar-los així). D’acord amb la llibertat de pensament, són ben lliures de creure el que vulguin. Però allò que se’ls hi pot recriminar, i ben fort, és que si pensen així, no presentin la dimissió dels seus càrrecs. Perquè la feina tant d’un conseller de la Generalitat com d’un diputat del Parlament ha de ser sempre defensar la nostra gent, caigui qui caigui, costi el que costi. No pot ser mai, la de permetre que es retiri a un President l’acta de diputat, ni deixar uns mestres a mercè de la caverna madrilenya, ni seguir fent de puntal del “gobierno de S. M.”refianr-se d’uns tractes que després aquest “gobierno” es passa pel folre, amb allò tan castellà de “donde dije digo, digo Diego”.
No sé si va ser abans de les últimes o de les penúltimes eleccions al parlament català que vaig escriure, que qui no estigués disposat a sofrir presó o altra mena de sofriments injustos en compliment del seu deure no s’hauria de presentar per ser elegit diputat. Perquè si era elegit era precisament perquè fes allò que el poble n’esperava per costerut que fos.
Jo no dubto gens que aquesta gent que ara ens falla, tenen totes les aptituds per exercir el seu cárrec en un país normal. Però el nostre no ho és, i no n’hi ha prou amb saber dirigir un funcionariat perquè treballi com cal. Cal saber veure no sols les pròpies febleses sinó encara més les dels contraris (que en tenen moltes com està demostrant la feina dels nostres exiliats). I no saber-les veure és la ceguesa d’aquests “malalts imaginaris”
Aquesta ceguesa afebleix la posició catalana i fa engallar i endurir encara més l’espanyola. I com que els fets canten, no serveixen de res coartades barates com la de prometre la independència quan la majoria de nosaltres ja faci anys que fem malves. Que tots ells no s’estranyin, doncs, si el poble cada vegada més se’ls hi giri d’esquena i miri esperançat cap a Waterloo, desitjant que aquest nom que va ser nefast per Napoleó sigui per nosaltres l’albada d’un nou temps. Per molt que costi i encara pugui trigar.
