En l’últim viatge que vaig fer a Ucraïna, vaig coincidir a l’avió amb una parella gran que anava a veure el noi a qui havien acollit durant diferents estius i amb qui s’havien de trobar a l’aeroport de Kiev. M’explicaven que feia el soldat i que havia demanat uns dies de permís per poder estar amb ells… me’n mostraren una foto: alt, ben plantat i guapo com la majoria de nois i noies ucraïnesos que jo coneixia… feia el servei militar a la zona de l’est… Era a l’estiu d’ara farà cinc anys.

Ucraïna ja tenia fora del control el govern de Crimea i les repúbliques populars de Luhansk i Donetsk, que encara mantenen la ficció de ser estats independents. El cas és que aquell noi no va arribar, però sí la mala notícia que havia perdut la vida al front. Us podeu imaginar com de dessolats varen anar a visitar els seus pares i el que deurien fer aquells dies amb ells abans de tornar cap a Catalunya.


Jo també anava a veure els nens que havíem tingut acollits i, a Ivankiv, m’hi esperaven dues famílies: la de l’Alona amb els pares, dues germanes, tres cosinets orfes de mare i un iaio; i la de l’Olga la mare de la Nàdia i el Boba… que havíem tingut diferents estius a Cardedeu i que també em van venir a rebre. Em posaren als braços la Sofia, que era el bebè de la Nàdia. La vam celebrar, havia heretat el gens de la gràcia i la bellesa… Ens abraçarem i no vam poder evitar plorar davant la nena, a tots ens entristia que hi faltés l’avi que no l’havia poguda conèixer, i tampoc hi eren els besavis de la meva edat… que, en un parell d’anys, havien pujat a la parcel•la que hi ha al cel pel afectats de l’explosió nuclear del 1986 a Txernòbil. Persones entranyables a qui havia conegut i m’havien fet un collaret de nenúfars nedant en un dels seus llacs d’aquarel•la…

Si podeu llegir la novel•la On vas, Irina? hi trobareu aquest relat d’una placidesa inoblidable, amb menjar al camp i música ucraïnesa de fons. Per tant, nosaltres també anàrem al cementiri de grans làpides a posar flors a tots els que havia conegut en altres viatges i ja no hi eren…

Però la caseta de fusta sense quarto de bany de l’altra estada s’havia transformat en una de segura d’obra i amb aigua corrent. Si la primera vegada que hi vaig anar no tenien ni bicicleta… ara tenien cotxe i un garatge per guardar-lo de les tan baixes temperatures i nevades de l’hivern. Res de luxes, continuaven depenent de la terra per alimentar-se i el que guanyaven eren minses sous que els calia administrar bé.

Amb molt sacrifici per part de tots, anaven sortint de la misèria que els havia comportat haver de fugir de la zona que diuen més irradiada, cosa que no és pas del tot certa, ni és pas la més afectada, ja que el vent s’endugué les radiacions cap a Bielorrússia i Polònia.

Diguem que el protocol va marcar una zona al voltant de la central amb un radi d’uns trenta quilòmetres i que els seus límits han canviat fins a cobrir una gran zona d’Ucraïna. Sí, fins aquí Catalunya arribaren els fums radioactius i encara tenim afectats de tiroides que es pot demostrar que es per un isòtop del que es va alliberar llavors!


Feia temps que la tensió era forta, tots els ucraïnesos amb qui m’escric sabien de la concentració de tropes russes a les fronteres nord, sud i oriental. Ningú descartava una guerra a curt termini.


I el dia va arribar i, a la nit, la Nàdia va fer aixecar a tota la seva família… i amb el que portaven posat els va dir que havien de marxar… que havien d’anar a un lloc segur. Algun n’hi hauria! Sapigueu que Nàdia vol dir esperança en ucraïnès…


–I on anireu, criatures? –em preguntava jo com a la novel•la que com un mal auguri havia editat al 2014 i on la protagonista s’escapa amb una moto i el seu bebè dins la motxilla. Llavors, encara no ho sabien, però sí que, tan bon punt van començar els bombardejos, vaig començar a rebre WhatsApp de la Nàdia explicant-me que s’allunyaven del seu Ivankiv, al nord d’Ucraïna… Es dirigien cap a una aldea mig abandonada on la joventut havia immigrat del camp per anar a treballar a la ciutat. Que l’Olga i la Nàdia no volien fugir a l’estranger sense seus homes.


–Està cap al sud, en una zona que fa frontera amb Rumania i banyada pel Dinièster.


M’enviaven vídeos rodolant pels marges de la ribera. Tallant llenya. Arreglant l’hort nascut de llavors de qui sap quan. Em deien que era un lloc bonic. Però, de seguida, els van venir les inquietuds per saber com estaven els que s’havien quedat a Ivankiv, ja que les comunicacions es van tallar.


Estan tota la família junta i, cada vegada que poden, si reben ajudes per Westerunion, van a zones que han estat bombardejades i els porten menjar i els aconsegueixen algunes medicines bàsiques. També cada vegada tornen amb algú més. La iaia l’Olga cuida els nens, i la Nadia i el Boba fan incursions. Ara la cabana està plena a vessar de mares i nens, d’avis malalts, fins i tot hi va arribar seguint corredors de Rússia una amiga embarassada que va donar tota la volta al país. La tenen a punt de parir.

Lamenten que el seu cotxe no sigui un tot terreny per poder ajudar més. Van amb fustes per saltar els obstacles d’uns camins i carreteres destrossats. I es troben amb la desolació de gent que mort de gana i fred, amagats als soterranis com les rates. Abans-d’ahir, a Ivankiv, van trobar casa seva ocupada per la padrina de la Sofia. I es van assabentar que la família de l’Alona amb qui jo havia menjat al voltant d’una taula rodona amb una colla de més de deu, estava tota disseminada. L’Alona està a Polònia, la mare a Transcarpàcia i que el pare s’ha quedat a reconstruir la casa amb l’avi… I els cosinets i les altres germanes? No ho sé. Ahir a la tarda vaig rebre una colla de missatges de Help! Rosa Maria al Facebook, era de la Irina, la noia que ens va deixar el seu cotxe i ens feia de guia per poder resseguir el país quan hi vam viatjar. Sap força idiomes. I és tan delicada i atenta! Estava anant cap Alemanya amb els dos fills petits, la gran ha fugit pel seu compte. Es veu que la van tenir tancada moltes hores en una habitació mirant els seus papers. Finalment està bé diu que és a Issum. No sé pas on para. Ho miraré al mapa. A veure si és a prop d’Hamburg i en Pere Grau hi pot fer alguna cosa. Està a 340 kilòmetres. Massa lluny. Però saber un nom ens dona força. I ella sap que els desitjo el millor.


I jo em pregunto. En una època que la tecnologia està tan avançada, com ho podem fer per ajudar els que s’han quedat incomunicats? I prego a Déu que tota aquella gent forassenyada que es va aventurar a anar ajudar-los, des d’un principi, que continuï ferma. Que cada dia siguin més els herois que es juguin la seva estabilitat per ajudar els que injustament passen per aquest calvari.






Article anteriorPer què no un pla industrial estratègic de l’Eix Besòs?
Article següentViure en la veritat
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.