Ahir vam viure el que seria el dia històric nº 143 d’això que hem anomenat procés i que ens ha de dur a la independència. Una nova cimera, aquest cop sense ICV ni la CUP però amb tres representants del que hem anomenat societat civil, va celebrar-se a Palau amb tota l’expectació de la claca que el moment requeria. “Hi ha hagut pacte!”, deien. I el Molt Honorable President Artur Mas va comparèixer davant la premsa per a demanar disculpes per l’espectacle dels darrers dies i anunciar els termes del nou acord.

Vaig perdre el compte de les vegades va fer servir allò de “procés polític de transició nacional”, que a aquestes alçades de la pel·lícula em sembla una presa de pèl monumental. Jo, que me’l vaig creure i fins i tot el vaig votar, encara tremolo cada vegada que el President diu “en aquesta línia”, perquè em recorda a allò del “pacte fiscal en la línia del concert econòmic”. En eufemismes no tenen rival. I jo dec ser una malpensada, el nunyisme del procés, el pessimisme que tot ho bloqueja, etcètera.

La data que el President ha fixat per a la celebració de les eleccions dóna 8 mesos al govern per fer les famoses estructures d’estat que no semblen gaire avançades, malgrat que portem dos anys de legislatura en què se suposava que ERC, fent possible el govern, havia de fiscalitzar el procés. Ja no ho va fer abans del 9N, en una consulta que, amb un gir inesperat del President i al marge de la resta de partits, es va celebrar fora de qualsevol decret. En aquest sentit, no deixa de ser graciós que la data de les eleccions es fixi, precisament, en la signatura d’aquell decret. Un decret que finalment no es va fer servir perquè el Tribunal Constitucional l’havia impugnat.

Votarem uns dies després de la diada, potser havent fet una vertical massiva i encara prou excitats pel “poder de la gent”. ERC aprovarà els pressupostos i donarà suport al govern 8 mesos més perquè es facin eleccions quan no volia, i amb un objectiu que encara no se sap quin és però que no presagia res de bo si tenim en compte que Unió, que no es va posicionar en relació a la segona pregunta del 9N (independència sí o no), forma part d’aquest pacte mentre CiU no es trenqui. Mentrestant, Podemos/Podem es consolida i la CUP s’ha perdut pel camí (ICV a banda). El primer pot semblar un problema, el segon no crec ho sigui gaire: tal com han anat les coses, ja està bé que hi hagi algú que, al marge dels xous, articuli un independentisme radical i coherent.

Guanyar o no guanyar ja és un altre tema, però em sembla evident que això només es pot aconseguir des de la pluralitat. Mentrestant, jo només demano no haver-me de trobar d’aquí a dos anys donant la raó a Alfons López Tena perquè ni CiU ni ERC volien la independència.