Aquests darrers dies estem vivint un debat entorn el vel islàmic. No fa pas gaire, la diputada d’ERC Najat Driouech exposava molt raonablement que aquesta vestimenta pot tenir un significat religiós, identitari, masclisa o, també (i aquí rau l’interès), pot ser un acte de llibertat en el qual una dona decideix voluntàriament tapar-se al sortir de casa. Des de l’aparell polític d’Esquerra diversos dirigents van sumar-se a la tesi favorable sobre l’ús del vel. 

En contra d’aquests postulats, l’escriptora Najat El Hachmi sosté que “els drets de les dones no poden anar marcats per la vida de Mahoma“. En una entrevista recent, l’escriptora exposa que: “Hi ha una idea malentesa de diversitat i d’inclusió. Hi incloem coses que són una discriminació flagrant dels drets de les dones. I ho fem d’acord amb la llibertat d’elecció. Com si l’única cosa que ha de definir la nostra posició és si la persona ho ha triat lliurement o no. Evidentment, si estic obligada a portar mocador o qualsevol altra peça de roba com el nicab, que va destinada a tapar el cos de la dona, no sortiré a dir que m’hi obliguen. Això és evidentment un ordre patriarcal.” 

Ben mirat, les dues postures no són pas contradictòries. La diputada Driouech no ha negat el significat masclista que pot tenir el vel. En relació a la lluita contra el masclisme, destacades personalitats del feminisme àrab van lluitar (i lluiten a dia d’avui) per una societat on les dones no hagin d’anar tapades. Ja l’any 1923, l’activista i nacionalista egipcia Huda Sha’arawi en tornar d’un congrés feminista a Roma va treure’s el vel davant un grup de dones que la van imitar. 

Durant gran part del segle XX el vel va començar a desaparèixer als països àrabs. Les visions de modernitat i progrés que defensaven els moviments laics i nacionalistes buscaven una societat allunyada de l’imaginari que l’ortodòxia islàmica pretenia. Cap als anys 70, però, tot va empitjorar sinistrament. Amb l’augment del fanatisme religiós, l’ús del vel va retornar amb força. Dècades de lluita pel progrés i la modernitat van ser esborrades sota el burka i el hijab. L’any 1979, la revolució islàmica a Iran va marcar un abans i un després. És precisament al país dels aiatol·làs on moltes dones s’enfronten a dècades de presó per combatre la imposició del vel. 

La dona i el franquisme

Durant el Franquisme sabem que existien uns determinats codis de vestimenta i conducta que definien com havia de ser una dona decent a ulls de la dictadura. Hi havia dones que voluntàriament acceptaven aquests codis perquè a casa —o a l’escola— les havien convençut de la bondat d’aquesta forma de ser. Altres no acabaven d’assimilar bé els conceptes i eren redreçades pel seu marit a través d’una xerrada marital, una reprimenda, uns crits o una pallissa. Tot això coexistia alhora: la lliure elecció i la imposició. 

Hi havia però un tercer factor que regia com havia de ser una senyora de bé. Un factor que era molt més efectiu que qualsevol llei aprovada pel Règim: la pressió de grup. La repressió que es vivia en l’atmosfera. Les critiques a una dona per part d’altres senyores per no vestir de tal forma. El malparlar a les esquenes per no haver actuat d’una determinada manera. Enriure’s d’una dona per haver dit alguna cosa que no tocava. Marginar a una altra per pensar de forma disconforme amb el grup. Aquesta pressió asfixiant condicionava la forma d’actuar d’una dona. No calia que a casa el seu espòs li manés res. La dona “voluntàriament” acceptava aquests codis de comportament per no esdevenir l’ovella negra. Per no ser assenyalada, criticada, marginada i ridiculitzada. 

Com passava amb el comportament de la dona durant el Franquisme, el vel islàmic el lluiran dones per lliure elecció, altres per imposició i altres per una decisió “voluntària” buscant evitar la desaprovació del col·lectiu islàmic. Serà un element més de control social. A més a més, la pressió de grup en un país on un terç de les mesquites són salafistes serà extremadament cruel, estricte i repressora. Cal tenir ben present l’infern que estarem permetent amb l’excusa de la no ingerència.