Fotografia de Jaume Salat

La visió no és essencial per sentir tota la força de la tendresa,  la pots deixar de banda, si valores la veu i el lleu frec de la mà que t’acarona…

La Laura Sugranyes ens ho recorda amb el seu excepcional relat de superació i amor.                                

Divendres,  20  de gener del 1956

Oloreta de recent nascut. Cabells negres enganxats. Ulls foscos heretats. Dorm i mama. I creix.

Creix, somriu, menja amb cullera, gateja, camina.

Cabells negres rinxolats, ulls marrons delicats. Aviat anirà a Escola.

Escola, bata de ratlles blaves, uniforme, uniformitat,  pupitre, pissarra.

El mestre escriu a la pissarra. El nen  s’esforça. El mestre pregunta. El nen no respon.

–És tonto!  –algú ha dit.

Ha dit el metge:

–Aquest nen no s’hi veu. Miopia Magna. Ulleres.

–Quatre ulls!  –li canta un burleta.

Diu la mare:

–Les ulleres valen molts diners: has de portar-les, netejar-les, cuidar-les. No trenquis les ulleres!

 

Dilluns,  7 d’Octubre 1974

Comença el curs. Treballar. Estudiar. A primera fila un noi d’espatlles sensacionals.

Cabells negres rinxolats.  Exàmens. Converses. Rialles. Autobús. Caminades, passejades, mirades.  Visió monocular…

–Escolta, et dono un ull meu!

–No! On aniríem amb un ull de cada color? Em dones la mà?

 

Divendres,  20 de Gener 2006

Per molts anys noi de cabells platejats, rinxolats  i ulls oblongs!

Degeneració macular. Revisió, Baixa Visió.

–Et dono un ull meu!                                                                                                                                            –No! Donem-nos la mà.

 

Sense data

Molta boira. Boira espessa, gebradora, no escampa. S’ha fet fosc i demà al matí també serà fosc.

–Et dono un ull meu!

–No! Només un no, dona-me’ls tots dos. Però porta’ls tu. Donem-nos la mà més fort que mai.  I els meus ulls porta’ls tu posats.

–D’acord. Tu, noi de cabells grisos, espaiats, rinxolats. Continua brollant, regalimant, abocant, ruixant  dins meu tota la gama de colors, tonalitats, matisos i  textures que hi ha en tu. Avui amb els meus teus  ulls, t’he mirat i t’he  desitjat més que mai.

 

 

 

 

Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.
Article anteriorTreball, Afers Socials i Famílies recomana a les empreses que adoptin mesures de flexibilitat negociades amb els treballadors davant la propagació del coronavirus
Article següentAplaudim també a les caixeres, si us plau