Espavila

Tot et surt malament. El món és una merda. Els empresaris són uns egoistes. L’Església que mai has trepitjat t’oprimeix. Tot és injust. Camines amb l’esquena geperuda, escoltant soroll d’escandinaus ateus i suïcides pels auriculars. Sempre enfadat amb tot el que t’envolta. Mai has agraït prou el que els pares han fet per tu. Mai has agraït la duresa correctora d’aquell professor de secundària. Has volgut veure repressió on sols hi havia amor i compassió.

Detestes la policia quan et pega però segueixes vestint com un politoxicòman. Atraus les porres i els registres igual que la sang atrau els taurons. Generes rebuig en qualsevol carrer decent de la ciutat. Les famílies estructurades s’aparten d’allà on passa la teva fosca mirada. Et sumes a totes les associacions d’emprenyats amb el món que trobes pel camí. Sempre a favor de les causes perdudes: la derrota t’agrada i tu li agrades a ella. Us atraieu igual que les llums de neó atrauen als quillos i als puteros de baixa estofa. Beus barat i vesteixes sempre coses esparracades. No ets feliç. T’agrada sentir-te enfonsat.

Però, estimat, et mereixes això i molt més. Et mereixes tot el càstig que el futur pugui infligir-te. Has cremat la bellesa de la joventut amb xandalls bruts, foradant-te les orelles, tacant-te la pell amb absurds tatuatges. Has ignorat les Escriptures. No t’has afaitat mai bé. Mai has portat una barba endreçada. No t’has dutxat quan calia. Has desaprofitat l’excel·lència de la bona música i t’has llançat al pou alternatiu de les xapes i les punxes. No t’has cuidat el cos, no has exercitat el cervell amb bones lectures. Has preferit triturar-te el subconscient amb haixix procedent del cul d’un súbdit del Regne Alauita. Ets un pobre imbècil.

Tot s’acaba

La joventut ho aguanta tot però ja et fas gran. La bellesa no dura eternament. S’apaga abans en els desgraciats que, com tu, s’esforcen a castigar-se. Amb l’esquena torçada, aquest pes que has guanyat et dona un aspecte ridícul. No has gaudit encara de la vida i difícilment gaudiràs ja de la joventut. És tard, massa tard. Volies anar a la contra i ho has aconseguit: has anat a la contra del gaudi, del plaer i dels qui guanyen.

A quant més et castigues més critiques la duresa de la vida. A quantes més vies mortes esculls més et sobta la crueltat del món. Mai vas voler entrenar la musculatura i ara ets una massa tova nascuda de les cerveses barates i la rebosteria industrial. Déu et va regalar el tresor de la joventut i et va concedir la bellesa que aquesta porta dins seu. Però has estripat el regal, has rebutjat l’oferiment pensant-te que la decadència trigaria molt més a arribar. Anaves errat. Ho comproves cada matí al mirar-te al brut mirall del pis.

Et sobta que aquells qui sempre havies criticat, ara, a més a més, siguin més guapos que tu. La derrota és total. Però aquells qui criticaves érem nosaltres. Sempre ens has atacat, pobre cuc enverinat, mogut per la ràbia que tu mateix segregaves dins teu. Ets un degenerat voluntari. Sempre has volgut agafar aquest camí de derrota. L’has escollit en cada una de les males decisions que triaves. Mentre nosaltres ens esforçàvem a créixer i enfortir-nos, tu et queixaves estàticament. La debilitat d’esperit et portava a veure’ns com a enemics. Militant de la queixa i dels gemecs mai vas voler elevar l’ànima i construir en comptes de menystenir.

Música, maestro!

Però sense ser-ne conscient, la teva vida ha estat la purga dels teus pecats. Malgastar la joventut és un dels majors crims que una persona poc cometre. Tu ho has fet. Aquesta serà la teva creu. I nosaltres no t’odiarem, ni et criticarem, ni et combatrem tal com volies. Davant les ofenses t’oferim el perdó de la nostra caritat. Davant la rancúnia t’oferim la pau d’una mà estesa. On hi ha perdó hi ha civilització. On hi ha civilització hi ha llum i on hi ha llum sona la nostra música. Que no pari de tocar l’orquestra: som els bons i guanyarem.