Estàtues de líders soviètics
Estàtues de líders soviètics

Les autoritats d’Àstrakhan han creat una forta polèmica. Han decidit construir un monument al Tsar Ivan el Terrible (1530-1584). Els detractors —sobretot tàrtars— afirmen que no es pot homenatjar a un home que ha esdevingut símbol de genocidi, despotisme, intolerància religiosa i violència. Els seus defensors sostenen que Ivan IV és un puntal de la història russa: Quaranta anys de govern, la conquesta de Sibèria i els khanats tàrtars de Kazan i Àstrakhan, la reforma de l’exercit, el codi legal i l’estructura política. La Rússia actual és hereva de les reformes d’Ivan IV, el primer monarca en utilitzar el títol de Tsar.

Ni defensors ni detractors s’equivoquen. Ivan el Terrible mereix perfectament tot el que li han dit. És un heroi de Rússia i, alhora, un malson pels desgraciats que van interferir en el seu camí. Va enderrocar mesquites i va perseguir l’Islam, va estendre els dominis russos i va conquerir, torturar i massacrar els seus adversaris. Com tota persona té les seves contradiccions. Té les seves llums i les seves ombres, algunes molt tenebroses. Dues cares de la mateixa moneda. És un dels dirigents més controvertits de la història russa.

Vencedors i vençuts

Moltes figures transcendentals estan rodejades de controvèrsia. Normalment com més poderós és un personatge més controvertit és el seu llegat. Els governs del moment determinen també com es tractarà la memòria dels dirigents del passat. El segle XX està ple d’exemples: Mao, Lenin, Stalin, Franco o, en el bàndol perdedor, Hitler i Mussolini. Uns segueixen gaudint de plaques i estàtues en el seu honor, altres veuen com els seus monuments van desapareixent. Els derrotats simplement formen part d’una memòria proscrita.

Els governs rus i xinès tenen en bona consideració l’obra de Lenin o Mao —per bé que puguin criticar-ne aspectes— i en mantenen la memòria. El cas d’Stalin és més especial. Després de la mort del dictador s’han alternat governs contraris i defensors del seu llegat. Sigui com sigui, la tomba d’Stalin té un lloc d’honor a la necròpolis de la Muralla del Kremlin, juntament amb Fèliks Dzerjinski (creador de la txeca), Bréjnev o Andrópov. Franco segueix tenint, a dia d’avui, un nivell d’acceptació força alt i manté honors en diversos municipis espanyols (medalles d’or, fill predilecte o plaques). Les demanes d’uns i la passivitat d’altres expliquen perquè el dictador espanyol ha reposat al Valle de los Caidos fins l’any 2019. També ho explica el fet que hagi guanyat una guerra.

Sota la mirada de Franco

Hitler o Mussolini no tenen pas honors públics, malgrat que el líder italià descansa en un mausoleu obert al públic. Els dos formen part del bàndol derrotat a la guerra i, per tant, els governs que els van succeir no n’eren contraris o detractors: eren els seus enemics. L’actitud de la gent davant els monuments ens serveix per entendre un poble. Un monument a Hitler crearia un fort rebuig a Alemanya però Stalin segueix lloat en diversos llocs de Rússia. El cas de Franco també explica molt bé la societat espanyola: una transició capitanejada per franquistes amb la col·laboració de socialistes i comunistes. Anys de governs democràtics ignorant els homenatges a Franco, silencis, càlculs electorals i una gran part de la població passiva davant d’aquest tema.

El President Zapatero va ocupar moltes portades amb la seva llei de memòria històrica. Com a historiador tinc els meus recels amb aquesta llei perquè, de fet, la història no és memòria i la memòria no és història. La història té (o hauria de tenir) pautes, normes, la busca de l’objectivitat, un mètode científic i honestedat intel·lectual. Per contra, la memòria es conforma d’uns fets vistos a través dels nostres ulls i filtrats per la nostra ideologia, experiència personal, pors i fantasmes. Malgrat tot, la llei de memòria històrica va servir per retirar diversos homenatges a persones vinculades, molt o poc, amb el Règim Franquista.

El combat de la història

La ineficàcia de les polítiques econòmiques de Zapatero reclamaven distreure’ns amb temes culturals o identitaris, d’aquí la llei de memòria històrica. De totes formes, tant interessant és veure alçar un monument com experimentar-ne la destrucció. Com he esmentat abans, la relació amb els espais de memòria ens serveixen per comprendre la societat del moment.

Recordem per un moment l’exposició sobre impunitat i espai urbà de l’any 2017 al Born. Quan l’Ajuntament d’Ada Colau va col·locar una estàtua de Franco, els atacs que va patir ens parlen molt dels barcelonins actuals. Els atacs mostraven el rebuig d’una part de la ciutat al dictador i a la pròpia alcaldessa. A Rússia les reticències sobre el monument a Ivan el Terrible ens serveixen per entendre les divisions polítiques existents. Unes divisions que són ètniques, ideològiques i religioses. Unes divisions entre les diverses formes d’entendre Rússia. La glorificació pública de Mao o Lenin són un altre cas interessant a estudiar, són exemples de governs molt més cohesionats amb uns relats acceptats socialment —de bon grat o per la força.

La història, doncs, és una cosa. La memòria una altra. I la memòria pública una altra de molt concreta i vinculada directament amb el règim polític del moment. El passat és un gran prat carregat de records que són utilitzats com armes per combatre en el present i construir un futur a mida.