Sovint s’ha afirmat que l’escola filosòfica més exitosa en la Roma Imperial va ser l’estoïcisme. Pot ser, perquè la capacitat de mantenir-se ferm en front de l’atzar del destí i de la fidelitat a la pròpia consciència individual davant d’un poder polític cada vegada més despòtic era especialment útil en aquell període. I, en aquest sentit, per posar-ne tan sols un exemple, potser n’hi ha prou de recordar la dignitat de Sèneca en contraposició als deliris de grandesa i als esclats de violència de Neró.

Probablement, no és casual, doncs, que les presons convidin a cultivar una actitud estoica. I, precisament per aquesta raó, m’ha vingut a la memòria un text de Pessoa en què vol recrear com podia haver estat l’educació estoica en l’època imperial romana:

“Com a gladiador, condemnat pel seu destí d’esclau a posar-se damunt l’arena, saludo, sense que receli el Cèsar que hi hagi aquest circ envoltat d’estrelles. Saludo de front, sense orgull, perquè l’esclau no pot tenir-ne; sense alegria, que no pot ser fingida per un condemnat. Així i tot, saludo, perquè no vull faltar a la llei, que tota la llei em manqui. I, tot acabant de saludar, em clavo al pit l’espasa, que ja no em servirà per combatre. Si el vençut és qui mor i el vencedor qui mata, amb això, confessant-me vençut, m’institueixo vencedor.”

Així imaginava el gran autor portuguès Pessoa un suposat text que hauria pogut servir per educar adequadament un estoic.

I, per alguna associació d’idees, que cada lector podrà interpretar com millor li sembli oportú, m’ha retornat a la memòria aquests dies en què els mals polítics (els que han renunciat a la política) volen imposar la seva força sobre la consciència democràtica i profundíssimament humana de molts.

Oriol Junqueras
Presó d’Estremera

[Rep les actualitzacion d’El Matí al nostre canal de Telegram: t.me/matidigital]