Una quarantena d'eurodiputats de 15 països vesteixen de groc per demanar la llibertat dels presos polítics i exiliats catalans. Foto: Víctor Solé, 3 d'octubre de 2018

Els catalans no tenim remei. Fins a l’últim dia serem una força de democratització d’estil europeu per a Espanya, tant des de l’interior com des de l’exili a Bèlgica. Dic Bèlgica perquè a dia d’avui costa de veure la utilitat de Suïssa, sobretot un cop denegades les euroordres al plat pays.

Els exiliats són poquets, malauradament, però suficients. Llur estratègia judicial i de comunicació internacional han aportat una contribució gegantina a la llibertat dels presos polítics, del país, i a la refundació de la justícia espanyola a mig termini. L’avantatge dels exiliats és, justament, la distància. Viuen en la llibertat que es respira als països endreçats, nord enllà, com escrivia el poeta Espriu. Qualsevol que se senti català a l’Estat espanyol està sotmès, com a mínim, a abús psicològic diari. El maltractament de matriu castellana ha anat pujant de to amb l’augment de la nostra assertivitat nacional, i ara ja ni ens xoca que Pablo Casado i Albert Rivera insisteixin en una aplicació preventiva de l’article 155 i fins i tot pretenguin la il·legalització de partits del tot democràtics, però catalans.

Mariano Rajoy durant molts mesos no s’atrevia a aplicar una mesura tan extrema com l’article 155 CE. Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i aleshores membre de l’Executiva del PSOE, deia el juny de 2017 que el PSOE apel·laria a la comunitat internacional per evitar una suspensió de l’autonomia de Catalunya.

Des de setembre de 2017 Espanya ha anat trencant amb gran acceleració els tabús democràtics que li quedaven. Va trair el text i esperit del 155 convertint-lo en instrument d’un cop d’Estat, i és l’únic Estat de la Unió Europea amb presos polítics. Aquesta repressió a remolc de l’emancipació nostra, a la desesperada, acabarà en fracàs estrepitós i no caldrà esperar el Tribunal d’Estrasburg per veure-ho. Núria Parlon va prendre una decisió ètica –i intel·ligent– en dimitir del comitè federal del PSOE pel suport del seu partit al 155.

Dos professors nord-americans de Harvard, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, van publicar el 2017 How Democracies Die (Com moren les democràcies), un llibre divulgatiu sobre processos de deteriorament de regles escrites i no escrites que sostenen els règims lliures. Ells pensen molt en el seu país i Trump, però fa feredat comprovar com hi encaixa Espanya. Plantegen un test d’autoritarisme per a líders de quatre punts, tot avisant que complir-ne un de sol ja és preocupant:

Un líder és autoritari si:

  1. Rebutja o té compromís feble amb les regles democràtiques del joc
  2. Nega la legitimitat dels adversaris polítics
  3. Tolera o encoratja la violència
  4. Està disposat a retallar les llibertats dels adversaris, inclosos els mitjans de comunicació

Levitsky i Ziblatt expliquen com la vulneració constant per part de Donald Trump de les normes mínimes de civilitat política, de respecte pels adversaris, per la premsa i per la veritat, han acabat immunitzant un públic que ja no s’escandalitza. A casa nostra, tampoc ja no ens sorprenem per res. Malament.

Els professors ressalten que els polítics demòcrates tenen el deure d’aturar l’accés al poder de líders autoritaris –atès que resulten molt difícils de frenar després. Si cal, s’ha de pactar amb oponents ideològics per defensar el sistema de llibertats. Vist així, Esquerra Republicana i el Partit Demòcrata haurien fet bé d’investir Pedro Sánchez a canvi de res per evitar la presidència d’Albert Rivera. No es pot obviar que el líder de Ciutadans fa bingo a l’autoritarismòmetre de Levitsky i Ziblatt i que finança el sinistre sindicat policial Jusapol. Com ens recorda Ramón Cotarelo, quan una formació política finança i organitza un grup armat, és un partit feixista. Cal portar-lo als tribunals i dificultar que assoleixi el comandament del país.

Sap greu haver enviat a la jubilació política una fàbrica tan productiva d’independentistes com el tàndem Rajoy-Sáenz de Santamaría. Eren uns incompetents incapaços de crear qualsevol simpatia més enllà dels qui es mouen per interessos d’Estat. Si el seu govern hagués trampejat la moció de censura socialista, el triomf d’Albert Rivera en pocs mesos hauria estat cantat.

La comunitat internacional ha volgut veure en Pedro Sánchez una esperança blanca per canalitzar el conflicte amb Catalunya i poder-se’n oblidar. Hi posen moltes ganes, francament, perquè nosaltres sabem que l’únic que fa Sánchez és política vàcua de gestos publicitaris per guanyar les properes eleccions. No aspira a més. Tanmateix, admetem que el govern del PSOE ens ha fet perdre temps a fora: tothom vol donar-li una oportunitat. Paciència.

Amb Rajoy de president, seguit de Rivera, el relat independentista ho tindria més fàcil. Però en mans del naranjito i les obscures forces que té al darrere, Espanya acceleraria una degradació democràtica que en cap cas interessa a Catalunya. A curt termini patiríem un augment de la repressió, no sabem fins quan. Però tampoc no ens convindria per després, quan aconseguim esdevenir la República Catalana. Volem Estats veïns demòcrates i pròspers. A mig termini, el que és bo per a Espanya serà bo per a Catalunya.

Amb un peu a la porta de sortida, els catalans seguim contribuint a fer Espanya més europea, com volia Ortega y Gasset. Europeïtzant-los fins al final, encara que mai no ens ho agrairan.