Al taller d’escriptura dels Tecamolsaires de Montseny estem intentant portar a la dimensió pública l’experiència de l’heterònim. Això significa abraçar el repte d’una llibertat total i l’exploració del que és desconegut dins d’un mateix per furgar en les profunditats de com la idea d’una identitat substantiva ens obre les portes a la consciència dels altres que viuen en un mateix i a nominar-los. Tot just comencem a trobar-nos a la pell de jo soc l’altre. Aquí teniu els escrits de la Carme Cinca i de la Inés Fernàndez amb els heterònims que els han donat els companys jugant amb l’ordre de les seves lletres.

Cuca, des del Maresme

Soc Cuca, fa poc que estic aquí, abans no existia, he sortit… he sortit de no sé d’on, i ocupo un cos que no és el meu, és d’una altra dona, m’hi trobo bé, de moment no he arribat a saber com és ella, no diu res, sembla que li va bé, potser no ho sap o no se n’ha adonat, o potser som la mateixa, no sé què dir, ves a saber com anirà!

És una situació especial i veig que tot em sorprèn, tot és nou per a mi, em resulta difícil situar-me, veig coses estranyes que no les havia vistes mai, intentaré explicar-ne alguna de les que he estat veient durant aquests dies.He passat quatre nits a un hotel del Maresme, a Santa Susanna. Quan em vaig registrar a l’hotel, aquell jove recepcionista, des de l’altra banda del taulell em va preguntar si era italiana. Ah!, perdoneu, no us he dit que el meu cognom és Mercani. Sense pensar-m’hi massa, vaig somriure i vaig fer un gest amb el cap, volen dir que sí, però en realitat no sé si ho soc o no, això no hi té cap importància.

He anat a parar a aquest l’hotel on m’allotjo, m’agrada, té forma d’una piràmide, de color blanc, i és la primera vegada que estic a aquesta població. El primer dia que vaig arribar-hi, vaig buscar el mar, tenia moltes ganes de veure’l! potser em va costar arribar-hi per això. Vam veure el passeig, les parelles  passejaven, amunt i avall, plàcidament, agafades de la mà. La meva amiga, amiga de l’altra, però ara és amiga meva, em va dir que eren de vacances, havien vingut com nosaltres a passar uns dies, i a prendre el sol, com nosaltres que també el volíem prendre.

Vam demanar què podíem fer per veure el mar, no el veiem i  ens van dir que havíem de travessar un pas subterrani, ja que hi havia la via del tren… ens va aparèixer un càmping, ple de rulots i unes casetes de fusta… i per fi, passat un passeig, on la gent caminava molt de pressa o corria, uns amb un gos lligat o una fura blanca, o un periquito sobre l’espatlla. Davant,  vaig veure  el mar blau i una barqueta amb la vela triangular blanca a la llunyania, un quadre mariner  tan bonic!

Al segon dia vaig pujar a un trenet de color verd que, sense via, rodava com un boig, cap amunt del poble… i vaig tenir el goig de veure uns conreus d’horta, que els pocs pagesos de Santa Susanna que hi queden, cuiden amb molta cura: carxofes i pèsols, verdures verdes,  tomàquets xerri, maduixots i cireres, fruites vermelles i, massa, massa a prop dels hotels, un camp d’api, a punt d’anar a mercat.

Quina tristesa quan tots aquests camps de bona terra siguin asfaltats per fer-hi hotels, hotels que acolliran alhora a mil turistes, envermellits pel sol a la piscina com escorpins escaldats.

Vaig somniar amb les torres de guaita de quan hi havia pirates, que arribaven a la costa a saquejar als vilatans, des de totes bandes, ben llunyanes.

Als vespres, abans d’anar a dormir, tothom feia camí cap a la sala d’actes per estar ben situats a primera fila, i poder  veure la  representació de folklore colombià o flamenc, la veritat és que  se’m confonia la meva localització, potser demà hi haurà contrapàs amb barretina i flabiol.

Ara ja em coneixeu, espero que ens anirem veient, us envio una abraçada.  Fins ben aviat.

Cuca Mercani, maig del 2022     

Dafne Resinnez.

Dafne, nom eteri i poètic, relacionat amb el llorer… Però, amb aquest cognom, no ha aconseguit alliberar-se i fer un tomb al nom anterior.

Resinnez: Resignació. No li queda cap altre remei: les flors de les margarides que han començat a adornar el malmès jardí, abans que s’acabés l’hivern, s’han pansit, la majoria. Però no només això. Les plantes s’han ramificat i han crescut tant, que semblen enormes heures. Dafne ha d’agafar les tisores de podar. I, a dosis assumibles per la seva ressentida habilitat i potència física, encorbada davant de cada parterre, va tallant les enramades tiges, i apilant-les a manats. Després els ficarà –els manats– a una senalla blava, amb estampats de flors i ocells, amb nanses, i les portarà al contenidor del reciclatge… Tota la setmana s’ha dedicat, prioritàriament, a aquesta tasca, que encara no ha acabat… Després anirà arrencant les noves margarides que, de manera espontània, s’han distribuït com en planters, que cobreixen diverses parts de la zona de terra. Les anirà arrancant dels planters i les plantarà entre les parts del jardí que han deixat els seus espais lliures. Les que ara, en comptes de podar-les, les ha hagudes d’arrencar perquè ja han consumit el seu cicle vital.

Ara, que ja ha arribat la calor, també haurà de regar-ho tot, cada capvespre, per mantenir la humitat que necessiten les plantes noves, per arrelar, i en pocs dies tornarà a lluir un jardí ple de color de les precioses, senzilles i resistents, gairebé perennes, margarides…

D’altra banda, Dafne Resinnez, cada dia, té el dilema d’escollir quins paisatges anar gravant, amb el mòbil, durant l’hora diària de la seva excursió, per l’entorn, de les meravelles de la natura en plena explosió de la primavera… els camps verds de blat espigat, entre les vermelles roselles. Les flors grogues de dent de lleó i altres centenars de floretes multicolors, la majoria sense nom, que inunden els barrancs i els camps, com cada primavera. De totes aquestes estampes, les seves preferides són les que no veia altres anys. És una novetat motivada per la guerra a Ucraïna… A les seves caminades veu extensos camps preciosos de color groc. Normalment, sota un diàfan cel blau, els colors de la bandera del país massacrat per un boig dictador, i l’envaeix la tristesa, a l’etèria i sensible Dafne…

Aquest any, com que a Ucraïna no podran recol·lectar colza, els pagesos d’aquí tenen assegurades unes bones vendes, i s’hi han dedicat ells, a sembrar-ne més encara del que feien de costum.

Dafne Resinnez, maig del 2022

 

 

 

Article anteriorCom a usuària del tren…
Article següentLa millor escola
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.