En diplomàcia, demanar perdó costa molt. Ni tan sols ho ha fet el president francès Emmanuel Macron, quan recentment ha reconegut la complicitat del seu país amb el govern genocida de Ruanda que el 1994 organitzà l’assassinat d’un milió de compatriotes tutsis i hutus moderats.
Salvant les distàncies, i amb tot el respecte, s’acosta el dia en que les institucions europees sentiran la necessitat de disculpar-se amb els catalans per llur aquiescència -i en alguns casos, cooperació- amb la persecució política de l’Estat espanyol contra la minoria política catalana.
No només ens demanaran excuses: la Comissió Europea i el Parlament Europeu agrairan al nostre petit país que hagi ajudat a enfortir la democràcia a la UE, i la garantia dels drets fonamentals individuals i col·lectius de tots els ciutadans. El nostre procés, pacífic i radicalment democràtic, encarna els valors del S. XXI. Europa, tard o d’hora, ho copsarà i ho voldrà capitalitzar en benefici propi.
Sota pressió dels partits espanyols del 155, inclòs el “dialogant” PSOE, el Parlament Europeu retirà part de la immunitat parlamentària dels membres del govern a l’exili i eurodiputats: el president Puigdemont, i els consellers Comín i Ponsatí. Menys de tres mesos després, el Tribunal General de la Unió Europea ha suspès cautelarment l’efecte d’aquella tristíssima votació.
Avui es deuen penedir del seu vot molts dels eurodiputats que, a contracor, van cedir a la insistència de llurs col·legues toreros de servir-los el cap de l’enemic públic número 1 de l’Estat. Confiaven en treure’s l’incòmode cas Puigdemont de sobre d’una vegada per totes, i tanmateix aquell vot vergonyant perseguirà les seves consciències –com a Jéssica Albiach. El president del Parlament, David Sassoli, igual que el seu predecessor, s’han enganxat repetidament els dits amb els irreductibles catalans. És un afer on resulta impossible combinar el quedar bé amb Espanya i mantenir els estàndards europeus. El malaurat Sassoli deu tenir malsons en català.
Arreu s’acumulen els polítics, funcionaris i autoritats judicials amb experiència directa de les malifetes d’Espanya. Sobretot si han tractat amb els seus jutges, les múltiples euroordres fallides, i les seves traduccions. El 2018, Espanya mobilitzà els serveis secrets alemanys (i espanyols) per arrestar el president Puigdemont, acusat de “rebel·lió i terrorisme” (sic), però dies més tard les enquestes mostraven que la població no el volia extradir, i la directora de la presó de Neumünster li demanà perdó pel seu empresonament. Fa pocs dies, el Premier belga Alexander de Croo anunciava que havia expressat al seu homòleg Pedro Sánchez la seva preocupació per l’Estat de Dret i la situació a Catalunya, alhora que li pregava respecte pels procediments judicials belgues. Devia tenir presents les promeses de Sánchez durant la campanya electoral de portar el molt honorable veí de Waterloo per ser jutjat a Madrid, i les repetides sortides de to de la vicepresidenta Carmen Calvo en el mateix sentit.
Cada cop són més nombroses les instàncies on l’Espanya eterna treu la poteta autoritària per Europa, mentre deixa un sediment de disgust a les retines dels seus socis.
Catalunya assolirà la independència contra la voluntat d’Espanya, d’Europa, de la comunitat internacional i fins i tot contra certs indepes no nacionalistes. El procés està girant cap per avall molts dogmes. Els catalans, tot perseguint el nostre dret a l’autodeterminació, obliguem Europa a mirar-se al mirall. L’espill li retorna la imatge rígida d’un club dominat excessivament pels Estats, el seu corporativisme i els seus interessos inconfessables. Tant és així, que corren perill els valors fundacionals i el propi futur del projecte. Alguns europeistes ja se n’estan adonant.
Els decisors polítics de la UE, pragmàtics ells, escolliran sempre el camí més planer. Han fet la vista grossa als abusos d’Espanya perquè una Catalunya campant lliure pels seus drets els complicaria més la vida. O això pensaven. El Parlament Europeu haurà de revisar la seva oposició frontal a l’independentisme ben aviat: ja acumula dues humiliacions judicials de gran fondària democràtica i reputacional a mans dels nostres exiliats, i ben aviat en pot rebre la tercera.
Els catalans portarem el nostre país a la llibertat i, d’afegitó, ens posarem de moda al món.
*Imatge: ACN
