Les eleccions del 27-S han esdevingut finalment plebiscitàries. Primer perquè així ho ha volgut l’independentisme polític i social com a resposta a la negativa a la celebració d’un referèndum per part de l’Estat. Per altra banda, el govern espanyol i els quatre partits hegemònics a Espanya ho han acabat reconeixent de facto amb les seves declaracions, crides al frontisme i moviments tàctics a nivell estatal i diplomàtic. A Espanya i Catalunya, a hores d’ara, tothom sap que aquell diumenge a la nit tots els vots es comptaran com un “si” o com un “no”. Ja no s’espera cap altra interpretació.
Però davant d’aquesta fita històrica, malgrat raons de conveniència i de supervivència social i personal per una i altra banda, el sentit del vot serà principalment emotiu, de desig bàsic, dipositat més amb el cor que amb el cap, perquè la dignitat personal i col·lectiva han entrat definitivament en joc. El “no” és un “no puc”, “no vull”, o un “accepto que no em deixen”. El “sí” és un desafiament, una oportunitat personal i col·lectiva, una resposta de dignitat. I tots aquells catalans que encara naveguen entre dubtes raonables i raons poc fonamentades -perquè aquest procés no s’ha donat mai al món al segle XXI i dins la democràcia occidental-, cal que siguin conscients que d’aquí deu o quinze anys els preguntaran més d’una vegada “i tu, què vas votar aquell dia?”.
Estiguem aleshores encara sotmesos als desitjos i la voluntat del govern i les Corts espanyoles o estiguem fruint d’una feliç convivència amb els veïns espanyols i europeus i amb la resta del món, en una relació d’igualtat, aportant el millor de nosaltres a la comunitat internacional, la pregunta serà sempre “llavors, tu que vas votar?”.
Finalment, el dubte més raonable que podem tenir potser sigui aquest: què diré aleshores quan em pregunti, quan em preguntin, de quin costat vaig estar.
