Imatge: Parlament de Catalunya, WikiCommons. (Fred Romero - flickr.com)

A vegades es diu ‘això no va d’esquerres o dretes, això va d’independència’ o ‘això va de llibertat’, quan es parla del Procés que aspira a consolidar un Estat propi per a Catalunya. Però realment som conscients del que significa políticament ser independents, i encara més, som conscients del que implica ser lliures? Perquè les actuals derives retòriques semblen indicar que no, i això és molt irresponsable perquè denota un plantejament que s’allunya molt de voler construir un Estat, i s’apropa a fer una rotllana kumbaià.

Aconseguir la independència política significa tenir la infraestructura i el corpus suficient per a desenvolupar polítiques de manera autònoma a la resta d’actors regionals o internacionals. I per tant, el fet de ser independent comporta haver de pensar en els problemes de la societat que integren el teu dia a dia de manera sobirana. Problemes com la pobresa energètica, gestió de les infraestructures, afrontar els reptes en la seguretat i la criminalitat, tenir un sistema sanitari òptim, poder acollir persones migrades, atendre als desfavorits, i tot, poder-ho afrontar des de les institucions pròpies.

Això és la pràctica de la independència política, poder gestionar-ho tot. I vinculat a això va la lluita per aconseguir la llibertat, perquè sense poder escollir lliurement, sense interferències, com ha de ser aquest Estat i què ha de fer, no serveix de res la independència i tot l’esforç per aconseguir-la. Llibertat és això, poder desenvolupar un Estat tal com vols fer-lo, amb les polítiques i gestions que vulguis.

Aquesta altura de mires no l’hem tingut en tot el Procés independentista, ni tan sols en la declaració d’independència de set segons hi havia sentit d’Estat. I això és un problema, perquè si en el màxim moment de sublimació política, on més altura i contundència hauria d’haver-hi, et mostres dèbil esperant una rèplica o gràcia és que possiblement no ets capaç d’afrontar el que representa ostentar el monopoli de la força. Un Estat és un òrgan que ostenta el monopoli de la força en un territori definit, i en el cas del procés català mai s’ha parlat de força, de territori definit, ni de comportar-nos com un Estat normal.

I tot això té com a conseqüència que hi hagi actors que pensin que això no és seriós o no té recorregut viable avui dia, perquè mai s’ha parlat en retòrica de poder, força o sobirania, quan és gràcies a aquesta que pots desenvolupar tota la resta. És només quan prens consciència de la força popular per defensar la sobirania social que pots créixer i aconseguir fites. I és aleshores, quan ets capaç de desenvolupar la teva sobirania, perquè ets lliure, i és indestriable sobirania i llibertat, com ho són d’independència.

Independència i llibertat són dos clars conceptes polítics que impliquen responsabilitat, rendició de comptes, transparència, eficiència, eficàcia, i saber com exercir el poder quan pertoqui defensar-los. Els Estats petits defensen aferrissadament la seva independència i llibertat consolidant aliances amb països més grans per protegir els seus mercats, per protegir la seva sobirania i la seva societat, i això és una cosa que actualment sembla que es té oblidada. La política en aquests conceptes no tracta de tenir raó, de creure’t millor que els altres perquè somrius o pensar que cauràs amb més gràcia als adversaris perquè no tires un paper a terra. Quan es parla d’independència i llibertat es fa referència al poble, i és aquest subjecte sobirà qui consolida i crea un Estat lliure i independent, pensant per ell mateix, i no en els altres.

En conclusió, hem de ser conscients del que implica ser un Estat independent i lliure, amb un poble sobirà que pren decisions, i amb un govern íntegre i responsable de les decisions preses. Només aleshores és quan podrem mesurar la magnitud i la seriositat del projecte.