No fa gaire la política i escriptora d’Esquerra Republicana, Jenn Díaz, va escriure un llibre anomenat Dona i Poder (Ara llibres, 2020). En aquest llibre reflexiona sobre la necessitat que hi hagin dones en espais de presa de decisió dels diversos espais polítics, de com fan variar la perspectiva i canvien l’ordre de les prioritats. I em sembla un punt de vista interessant per parlar de com era la cort renaixentista castellana i el fet concret que en va marcar la diferència: que la regia una dona.

Hi ha molt de debat dins del feminisme de si la dona ha exercit mai o no el poder històricament, com a historiadora tinc clara la resposta. La dona sí que ha exercit el poder al llarg de la història, la qüestió és quin poder ha exercit i quin s’ha valorat. Aquí podríem, per exemple, parlar de la diferència entre Potestas (el poder socialment reconegut) i Autoritas (capacitat per emetre una opinió qualificada) (Weber, 1919) o del poder polític versus el poder cultural.

Si hi ha una dona que s’accepta públicament que va exercit el poder polític en aquesta Península aquesta se’ns dubte és Isabel I de Castella, també coneguda com Isabel la Catòlica. És ben coneguda pel paper clau que va tenir amb fets que van marcar la història de Castella, d’Espanya, d’Europa i de tot el continent: la Colonització, l’expulsió dels àrabs i dels jueus de la península, la unió dels regnes d’Aragó i de Castella sota la figura de la seva filla Juana o la creació del terme ideològic-polític i religiós de “Reis Catòlics”. Però és més desconegut el paper que va tenir en la promoció i el mecenatge cultural de les Doctae Puellae, les dones doctes o cultes.

Coneixem amb el nom de Doctae Puellae un grup de dones humanistes i artistes, en la majoria aristòcrates, que van ser educades des de la seva infància en les llengües clàssiques – grec i llatí- a qui se les va instruir i educar pel gust humanista i que van destacar entre els seus contemporanis com a iguals.

Aquest grup de dones va formar part de les corts renaixentistes peninsulars (Castella, Aragó, Principat, València, Portugal) entre els segles XV i XVI sota la promoció i impuls de les reines Isabel la Catòlica i Doña María de Portugal. La reina Isabel va promoure la creació de la coneguda com “La Casa de la Reina” espai de trobada entre dones erudites, així es buscava un espai on aquestes dones que es trobaven en diferents corts, poguessin intercanviar coneixement, projectes, creacions artístiques o fonts d’inspiració.

És a dir, en aquest renaixement hispà o peninsular trobem una quantitat ingent de dones creadores i pensadores, avalades, cuidades i promocionades per les diverses reines i que, curiosament, malgrat tenir la mateixa importància artística i el suport del poder, han desaparegut dels manuals i llibres de text i de la història.  I és feina dels historiadors i historiadores el fet de recuperar-les, estudiar-les, explicar-les i divulgar-les.

Es coneixen com a Doctae Puellae, entre altres, les que foren les cinc reines deixebles de Beatriz Galindo, és a dir, la pròpia reina Isabel la Catòlica i les seves filles: Juana, reina de Castilla; Catalina, reina d’Anglaterra, Isabel i María, reines de Portugal.

La reina Isabel, va considerar que les seves filles mereixien una instrucció de la mateixa qualitat que la que rebien els fills i per això va cridar a Galindo perquè fos la preceptora de les seves filles. Beatriz Galindo coneguda com La Latina i que avui en dia té un barri dedicat en el seu nom a la ciutat de Madrid va ser estudiant de llatí a la Universitat de Salamanca i consellera de la reina dins la Acadèmia Palatina. A més a més de dedicar-se al estudi de la llengua i d’escriure poesia es va dedicar a l’estudi de la medicina i de la teologia.

Però les filles de la reina no són les úniques dames considerem Doctae Puellae, sinó que van ser moltes les dones que sota el mecenatge de Isabel o d’altres dames es van dedicar a exercir les arts de la literatura o pintura o també a l’estudi i la docència.

Així fou el cas de Francisca de Nebrija (c. 1474-c.1523) , que si bé coneixem el nom del seu pare, Antonio de Nebrija, autor de la primera gramàtica Castellana, sembla ser que aquesta obra com altres tantes va comptar amb la participació de Francisca. De fet ella va substituir el seu pare a la càtedra de retòrica de la Universitat de Alcalá de Henares i va ser una de les primeres dones de tota la història que va impartir classes a una universitat com Luisa Medrano (1484-1527), que fou també catedràtica de lletres a la Universitat de Salamanca a més a més de poetessa i filòsofa.

Formen part també d’aquestes doctae puellae altres dames com l’escriptora Luisa Sigea, Ana de Cervatón o Beatriz de Bobadilla. O dins del món eclesiàstic Isabel de Villena o Teresa de Cartajena.

Però aquest article té com a petit objectiu presentar algun d’aquests noms i destacar aquestes dones il·lustrades, educades, protagonistes de la vida política, cultural, religiosa, del món del coneixement que durant el renaixement peninsular van ocupar posicions de poder reservades a homes. I que aquest fet no té a veure amb que coincidissin una generació de dones brillants que no existien en altres èpoques i que les haguem de reconèixer com a tal, sinó que el fet que poguessin exercir i crear té a veure amb qui governa i com governa, i això sí que té a veure amb la dona i el poder.