Poca comèdia, senyors socialistes del PSOE i del PSC! Només hi ha una sola manera per la qual el Regne d’Espanya pugui fer d’interlocutor de la República Catalana, i és l’alliberament dels presos polítics i el lliure retorn dels exiliats. Tota la resta són falòrnies.

La presa de pèl que és voler raonar des d’una pretesa neutralitat d’uns jutges que examinen uns possible delictes dels nostres polítics des de les denúncies i informes de la guàrdia civil no és un camí viable. Els guàrdies civils demanant  la filiació als castellers de Valls que fan castells davant de les presons de Madrid és una escena que cal meditar. Si pensen vostès, socialistes, que la guàrdia civil és un instrument respectable i a la vegada volen dialogar amb el poble de Catalunya, s’ho han de fer mirar. Quants Altsasues es pensen que es poden anar fent? Quantes ‘manades’ volen alliberar? Prou comèdia, repeteixo, amb estranyes històries de diguem-ne jutges: no hi ha cap camí possible. La nostra paciència, la de tot el poble català, s’ha esgotat des de la sentència del 2010, no us n’heu adonat encara? Comença a ser hora, ja en fa vuit anys. Què voleu potinejar per tal de no obrir els ulls a la realitat?

La imatge de guàrdies civils prenent la filiació a castellers a una presó de Madrid és tot un poema. Un poema de l’hora present del Regne d’Espanya amb un govern socialista en minoria minoríssima que diu que vol obrir camins de diàleg amb el poble de Catalunya. Si els espanyols s’entesten que els guàrdies civils són la seva imatge, la d’un Regne d’Espanya imposat a la força, a quin diàleg us penseu, socialistes, que el poble dels castellers pot respondre? De veritat ho teniu pensat o és que ens preneu per gent curta de comprensió i fluixa de criteri? Què redimonis voleu remenar per tal de neutralitzar la voluntat d’ésser de tot un poble. Quantes pallisses com les de l’1 d’octubre teniu en reserva com a forma de diàleg? Els castellers són la nostra festa, els guàrdies civils la vostra força. L’anxaneta corona el castell des de la joia de la victòria d’un poble que s’allibera.