La Justícia és Càstig, i quan no ho és, no és Justícia. Així és, i hauria sigut sempre de no ser per la tendència del canvi i “progrés” constant imposada per la modernitat. La tendència moderna de creure’s superior moralment i intel·lectual a tota la filosofia, pensament i doctrina existida durant els milers d’anys d’història de la civilització humana. Una tendència que empodera el pensador dogmàtic de la modernitat i el porta a creure’s en situació de rebatre, des d’una oposició diametral, els assumptes, formes de fer i conceptes que durant mil·lennis s’han mantingut immutables.
Per a aquell afí a la modernitat, la perdurada o extensa existència d’un concepte de forma immutable justifica la necessitat de canviar-lo. La longevitat de les idees s’ha convertit en una malaltia d’aquestes i la societat moderna és incapaç d’entendre la seva inferioritat envers la civilització que li és predecessora. Un eixam decadent de persones ofeses amb vides basades en el ressentiment, que no saben o no volen entendre el deure de preservar, i a canvi es creu amb el dret de canviar coses; coses que tot sovint ni tan sols entén.
La Justícia du anys en el punt de mira d’aquesta modernitat atrotinadora. De la màquina que res filtra, tot ho remou, ho barreja, ho canvia i res conserva. Del pensament progressista que es dedica a amuntonar carn i que prefereix el trinxament amorf per sobre de l’estructura homogènia pel simple fet que el primer és més divers.
Què és la Justícia?
Sense entrar en tecnicismes històrics, filosòfics i gramàtics innecessaris, el concepte de Justícia podria respondre d’allò més bé a la imatge que tota persona occidental imagina quan sent el terme. Unes balances. Una pràctica executiva la única funció de la qual és equiparar. Un restabliment de l’ordre. Un ordre que, personificat, té una cama al curs natural de les coses i l’altre als fonaments de la civilització. Una dona que amb l’espasa sostinguda amb la mà dreta posa a lloc les desviacions.
La Justícia, doncs, respon a uns objectius molt acotats i clars, i l’espasa és la materialització del concepte: l’acció. Una reacció en forma de càstig sobre tota acció en contra d’allò que és natural i civilitzat. Un càstig que no busca cap reacció del castigat. Un càstig fonamentat en l’imperant evidència que tot allò que un fa a la vida importa, que absolutament tot té conseqüències.
Qualsevol cosa que defugi d’aquest petit cercle clarament tancat, no és, en efecte, Justícia. Així mateix, qualsevol ampliació d’aquest cercle és un fútil intent de voler simular que la Justícia se sustenta sobre uns altres conceptes que no siguin la civilització i la naturalesa, o, fins i tot, voler justificar que aquesta naturalesa i civilització són quelcom variant, canviant en el temps i el context. Absurditats que sols busquen la forma d’alterar el concepte per fer-lo seu.
La Justícia avui
Evidentment, el que avui s’entén i aplica Occident és una victòria total d’aquest intent constant i encara ben viu d’alterar i pervertir la Justícia. Estem totalment submergits i aclaparats per parafernàlia absurda en forma de reinserció, tractament de víctima a aquell qui delinqueix i d’altres calamitats nascudes de la modernitat defensora del mediocre, del criminal i del que advoca per derrocar-ho tot. Una perifèria conceptual que no és que no sigui Justícia, sinó que no hi guarda cap tipus de relació. Unes pràctiques i mutacions del concepte que entorpeixen i dificulten la Justa pràctica fins al punt que ni s’exerceix ja Justícia, ni recordem què és en realitat.
Us heu d’imaginar tot el que no és Justícia com les boles de nadal que pengem de l’arbre, essent la Justícia el pinacle, l’arbre. Bé, doncs estem sumits en un sistema que promou que l’arbre en si no existeix; que ara en diem arbre a un conjunt de boles apilonades sense gaire ordre ni coherència, de tots colors, diferents dimensions i formes. Alterable, canviant, movible, adaptable, tolerant. Que això és positiu. Que és el resultat del canvi i del progrés.
Retornar a la Justícia
Arribats a aquest punt, cal esclafar totes les boles i tornar a plantar l’arbre. Entendre que el valor real d’aquest, de la Justícia, és la seva existència, d’essència inalterable, al llarg del temps. Un pas del temps que dona força any rere any al concepte en qüestió. Comprendre que mai han calgut ni caldran boles decoratives, gairebé sempre fetes a mida per alimentar gent que no té res millor a fer, estudiar o pensar. Gent que acaba convençuda a base de repetir el que el professor de reinserció del grau de criminologia els explica. Un professor que diu creure en el que ensenya, però que sols és pura estètica; un professor que du la jaqueta que avui està de moda: la del progressisme, la permissivitat i la tolerància. Com tantes altres coses de la modernitat, no és res més que una mengia generada, promocionada i mantinguda sense sentit.
La Justícia és inalterable, i l’única forma de millorar-la és fent-la robusta, creant les condicions en la societat perquè es pugui aplicar de forma total, impecable, sense perdó, sense reduccions, sense atenuacions ni amplificacions, sense beneficis agregats al càstig, tractant a tothom -homes, dones, minories, majories- per igual, i basada de forma total en buscar quin és l’ajusticiament més adequat per a cada acció que requereix (metafòricament o no) l’espasa.
Una fulla afilada que ens equipara en la balança i recorda a tothom les conseqüències dels atacs a la civilització i la humanitat; que recorda el preu a pagar.
