En menys de set dies, hem observat i detectat els símptomes d’una evolució que porta anys en inèrcia ascendent. I el pronòstic de com succeiran les coses, no convida a ser optimista si tot segueix igual.

Mentre hi ha gent que es posa les mans al cap pels aldarulls als barris de les ciutats, altres comencen a intentar entendre que la violència al carrer no sorgeix per generació espontània. Que la resposta de la gent no és a preguntes sense contestar, sinó que van en un context creixent de múltiples esdeveniments, que inevitablement té a veure amb el model d’Estat.

Les eleccions del 14-F ens han ensenyat que és el que vol i el que no vol la gent, almenys a Catalunya. Unes forces indepententistes fortes amb el 51% dels vots, i l’espectre de la dreta més vehement de Ciutadans i Partit Popular, reduïda de 40 a 20 escons amb la desaparició efectiva dels primers, i l’aparició de Vox. Així almenys s’identifiquen millor.

Després d’aquest primer missatge clar, vam esmorzar dilluns amb l’absolució de Cristina Cifuentes. Per falta de proves, però no obstant això amb la condemna a la seva assessora i a una professora. Difícil de creure que la màxima beneficiada sigui absolta. Vem avançar amb un suposat empitjorament de Joan Carles de Borbó, pas previ a justificar la seva tornada a Espanya. Mentre que per acabar d’arrodonir, Pablo Casado va anunciar que el seu partit se n’anava de la seva famosa seu al carrer Gènova de Madrid, quan fa 3 anys deia que “El que ens farà connectar amb el nostre electorat no és canviar-nos a l’edifici d’enfront “.

No és prudent cometre l’error, de pensar que tot això es deu a aquest estat. Però tampoc seria encertat, dir que la forma d’organització d’Espanya, no promou aquest tipus d’esdeveniments. L’empresonament de Pablo Hasél és un bon exemple per comprendre-ho. Mentre una presidenta de comunitat com Cifuentes, pot sortir absolta, un cantant no pot dir el que pensa d’una institució molt concreta. Una monarquia qüestionada en l’honor de les accions de les últimes dècades, precisament pel monarca actual que mana fora del país al seu pare i renúncia (si és que es pot renunciar a alguna cosa que encara no té) a l’herència econòmica, però no a l’herència de model d’estat.

Freemuse, entitat consultora de l’ONU, certifica que Espanya és el país del món amb més penes privatives de llibertat sobre artistes. Això sense parlar de la censura social. Llavors, no és un dret de la gent ser capaç de protestar per aquest fet? Qui exerceix la veritable violència en qualsevol de les seves formes?

La resposta de l’estat no difereix de la que s’aplica a altres qüestions que no li agraden. Amb repressió tot s’arregla, han de pensar. El president Sánchez torna a referir que Espanya és una democràcia plena i que no s’admetrà la violència, però només es refereix a una part. No fa esmenta a la noia que a les protestes va perdre un ull, ningú des de l’establishment es planteja la contínua violència policial desproporcionada, que no fa més que créixer en les últimes dècades. Com pot esdevindre un estat de dret igualitari, quan les forces policials es guien pel “A por ellos”, o l’exèrcit comparteix el pensament en xarxes socials de que “La forma de parar esto es un nuevo alzamiento”?

Per acabar d’arrodonir la setmana, hem assistit a la presentació en societat d’una nova estrella de la ultradreta, la jove Isabel Peralta, que no va tenir cap problema en admetre públicament que “el judío es el culpable”. Curiós veure que davant d’aquesta manifestació i aquest discurs, la policia no va aplicar cap tipus de violència.

El missatge de la societat catalana davant aquest model, va quedar palès en les eleccions de diumenge passat: cal buscar una altra manera de fer les coses. I davant el panorama de l’última setmana, sembla més evident que mai.

Crear un nou estat no ha d’assegurar que tot sigui meravellós, però almenys dóna l’oportunitat de començar de zero. Cap límit fronterer nacional va néixer amb la creació del planeta, així que no hi ha cap cosa de la qual no es pugui parlar o emanar de la pròpia voluntat d’un poble.

Potser sense saber-ho, des de l’Estat espanyol i amb tots aquests esdeveniments, segueixen convencent a gent perquè el dia que hi hagi un referéndum a Catalunya, el vot majoritari sigui sí.