Estic feliç. Avui, després de molt de temps agafaré el cotxe i els aniré a buscar a l’aeroport. Fa tant temps que no ens reunim!… Per sort, ara han pogut agafar l’avió.
Una poesia de la Maria José Saníger que ens fa pensar en les fronteres que moltes famílies no han pogut creuar.
L’AVIÓ DE L’ESPERANÇA
L’estiu s’ha acabat,
el col·legi ha començat,
per petits i grans.
Uns són, mestres,
altres alumnes.
Tardor d’espera,
d’enyorança i esperança.
Fa dos estius que no ens podem veure
ni retrobar-nos, tots.
Enyoro la meva gent
de terres llunyanes.
Enyoro les vostres abraçades
i els vostres somriures,
les vostres preguntes…
He gaudit durant l’estiu
de petons i abraçades,
de tots els nets
d’aquí,
i també les dels seus pares
però em manquen les d’un fill,
em manquen
les dels xinets,
els de les terres llunyanes.
El cor em diu que després
de la foscor de l’hivern,
arribarà una primavera
plena de llum,
amb la llavor
de renaixença
i d’esperança.
A l’estiu veurem
volar un avió,
vindrà de terres llunyanes,
carregat de bons presagis:
ja mai més ningú ens prendrà
ni petons ni abraçades!
Maria José Saníger
