esquerres
Image by Clker-Free-Vector-Images from Pixabay

Fa uns mesos la consultora Mercer va publicar la llista de millors ciutats del món on viure. Es tracta d’un rànquing que classifica 231 ciutats del món seguint criteris com l’habitatge, l’economia, l’entorn polític i social, així com consideracions de salut. Al capdamunt hi figuren, en aquest ordre, Viena, Zuric, Auckland, Munic i Vancouver.

La primera sorpresa per al lector és que en aquest rànquing ni una sola ciutat d’un país socialista o comunista. Efectivament: no hi figura cap ciutat cubana, veneçolana, vietnamita, nord-coreana o de Laos. És a dir, que els països que es vanten més d’afavorir la igualtat no són capaces d’implementar-la, probablement perquè tampoc no són capaços de crear riquesa a repartir.

Com que no vull que algú em pugui titllar de manipulador, i tallar a conveniència, allargaré la llista de ciutats un xic més: Düsseldorf, Frankfurt, Ginebra, Copenhaguen, Basilea, Sidney, Amsterdam, Berlín, Berna, Wellington (NZ), Toronto, Melbourne, Luxemburg, Ottawa, Hamburg, Perth, Mont-real, Nuremberg, Estocolm, Oslo i Singapur. És una llista poc exòtica, fonamentalment europea i estrictament lligada al bescantat i avorrit primer món. En aquest grup tenim societats amb problemes evidents, no cal caure en cofoismes, però es poden exhibir amb orgull les fites assolides, que també n’hi ha.

Com que de ben segur l’amable lector està intrigat, resolc el misteri: Barcelona hi figura en el número 43 (un xic darrere de Londres, que és el 41) i Madrid, en el 46, un pèl més reculada. En canvi, no hi trobem Caracas fins al número 202, de ben segur per culpa dels ianquis i de Trump. La capital de Veneçuela, tot s’ha de dir, és més atractiva que Port-au-Prince o Bagdad, però ho és menys que Islamabad o Tirana.

Però no perdem el nord d’on vull anar a parar i mirem qui governa a cada país i a cada ciutat.

Viena és la capital d’Àustria. El president del país, Alexander Van der Bellen, no pertany a cap partit, si bé té el suport dels verds (Die Grünen) i és liberal en el terreny econòmic. Pel que fa al canceller Sebastian Kurz, és d’un partit de centre-dreta (ÖVP) al qual dona suport un partit d’extrema dreta, l’FPÖ. L’alcalde de la ciutat és Michael Lüdwig, del partit SPÖ, socialdemòcrata.

Una altra ciutat atractiva on viure, diuen, és Zuric. Zuric és a Suïssa, una confederació que governa un Consell Federal format per set membres: dos socialdemòcrates, dos populars, dos liberals i una cristianodemòcrata. L’alcaldessa, Corine Mauch, és socialdemòcrata.

Passem al tercer de la llista i saltem de continent. Auckland, a Austràlia. L’alcalde, Phil Goff, és laborista. Al país també hi manen els laboristes, que s’alternen en el govern amb el centre-dreta del partit National des de fa dècades.

Amb el quart de la llista viatgem fins a Baviera. L’alcalde de Munic és el socialdemòcrata Dieter Rieter (SPD), que governa amb la CSU, els democratacristians conservadors. En govern federal, com és ben sabut, hi trobem la incombustible cancellera Merkel, del democratacristià CDU, amb el suport de l’SPD.

Travessem un altre cop l’oceà per anar fins a Vancouver. El seu alcalde és un independent que abans havia estat enquadrat en el partit demòcrata (NDP/NPD). El primer ministre canadenc és el liberal i conegudíssim Justin Trudeau.

En resum, a les ciutats més atractives del món hi governa un centre polític ampli que va des dels socialdemòcrates fins als conservadors, passant pels liberals, els democratacristians i algun independent que havia pertangut a alguna formació com les esmentades. I pertanyen a estats on aquesta poca originalitat és la tònica. Només l’extrema dreta austríaca trenca aquesta pauta del que es podria denominar partits habituals de govern.

Per això, cada vegada que es diu que l’independentisme ha de ser més d’esquerres per atrapar més vot, i al marge del que recomanin els politòlegs, jo em demano per què. Que no és prou atractiu apropar-se en qualitat de vida als països com Àustria o Dinamarca (i Alemanya, Austràlia, Canadà i Nova Zelanda), capaços de tenir ciutats amb bon habitatge i bons serveis? Cal que l’independentisme cerqui la simpatia dels impulsors d’una ideologia fracassada? Cal que l’independentisme es faci més atractiu per a qui ara no els vota, i sospito que no els votarà mai, al preu de perdre la centralitat que ja té? Rotundament, no. I si no es poden sumar “pomes de classe mitjana amb peres antisistèmiques”, com va qualificar en encertada expressió Ferran Sáez Mateu, deixem de fer el préssec, que la macedònia no ens ha provat.

I com que en aquest article només he parlat de les ciutats, un altre dia podem parlar de la qualitat de vida a les poblacions petites. No cal prejutjar i descartar d’antuvi que en aquest àmbit les polítiques d’esquerres més extremes hagin donat uns fruits més abundosos i atractius que no pas els de les economies més importants del primer món.