Que la propaganda és una arma de guerra i que qui controla la informació té avantatge és quelcom que ja se sap de vell antuvi. No per casualitat les antenes i centres de retransmissió radiotelevisives estan sempre al centre de les dianes dels ocupants en un atac militar.
I cap bàndol és innocent en això del maneig informatiu, generar marcs mentals és l’especialitat de centenars d’experts -alguns molt acostumats a la trinxera i a les vicissituds del front mediàtic, fins i tot en temps “de pau”-. De vegades, però, costa saber quin és l’objectiu darrera de l’ús d’aquesta eina tan potent.
No sempre és el que de donar suport a un bàndol, deshumanitzant l’enemic y convertint-lo en una “cosa” per desinsensibilitzar l’audiència o bé convertint-lo en la causa de tots els mals, per insignificants que siguin.
Durant el Procés català ho hem viscut de manera molt persistent, això, i hem vist com se’ns titllava de nazis, de muntar un “apartheid lingüístic”, que abraçàvem vies violentes, etc. En som, doncs, uns experts patidors d’aquesta maquinària.
Sigui com sigui, i com sempre s’ha dit, tota crisi és una oportunitat. I hi ha qui les sap aprofitar com ningú, les oportunitats. I no només per a bones finalitats. Sabem, doncs, qui es va folrar amb l’estat d’alarma, igual que sabem que en les guerres els comercialitzadors d’armes i “reconstructors de països” fan l’agost, a costa de sucosos contractes pagats amb diners públics. La guerra, sempre ha estat un negoci per alguns -i ja se sap que de vegades, els bons negocis per alguns solen ser mals negocis per a d’altres-.
Aquests dies veiem com les grans cadenes de televisió i digitals online aprofiten per fer titulars grandiloqüents i mostrar les fotografies més cridaneres -sovint tremendament efectistes, que no aporten cap càrrega real informativa-.
Si bé alguns estaran temptats de dir que ho fan perquè la població prengui consciència de les atrocitats que està cometent determinat bàndol -que probablement, en part, en sigui el motiu- no és menys cert que la batalla també és comercial. Per veure qui aconsegueix més “clickbait”.
Pel “share”, el que calgui. La sensibleria ha venut sempre. I en temps convulsos, és molt fàcil trobar la manera de tocar les emocions, sobretot si els principis els deixem de banda.
Els límits de l’ètica periodística es difuminen sempre que hi entra el caler, o la vanitat -i sempre hi entra- i les influències de les corporacions que només volen bons comptes de resultats. Hauria de ser considerat un crim aprofitar-se dels crims per a fer política, per a fer diners, per a vendre diaris, per aconseguir clickbaits i audiència o bé per vanitats i ambicions personals. La feina bruta té sempre col.laboradors necessaris.
S’ha de dedicar, però, un espai d’aquest article a destacar els centenars de persones que s’esforcen, que se la juguen -no només la feina sinó la vida i la seva integritat- per a portar a les llars una informació de qualitat, ponderada i adequada, descriptiva i equilibrada. A tots ells, molts ànims, molt d’afecte i molta força perquè són imprescindibles i també acaben pagant els plats trencats dels que passen per aquesta vida i aquesta professió com vampirs sense principis.
