Darrerament s’està produint un increment en les denúncies d’agressions lgtbifòbiques i la problemàtica està en primera línia de l’opinió pública. Hi ha qui apunta que no és que hagen augmentat les agressions, sinó que cada vegada es denuncien més gràcies a la visibilitat i conscienciació. Per altra banda, també s’ha assenyalat que la difusió mediàtica i la sensació d’impunitat creen precedents, donant ales i envalentint les persones retrògrades intolerants.

És cert que alguns mitjans de comunicació i forces polítiques assimilen els marcs de l’extrema dreta i faciliten la legitimació dels discursos d’odi contra els col·lectius més vulnerables. Però moltes vegades oblidem un fet importantíssim: segons una enquesta recent del Proyecto Culebras (UCM), el 82,45% dels joves d’entre 16 i 24 anys s’informen principalment a través de les xarxes socials. I què passa a les xarxes? Que qui millor treballa l’estratègia digital per acostar-se als més joves d’una forma despreocupada i propera és l’extrema dreta, fent que en molts casos el primer contacte que aquests tenen amb la política siga amb postulats que qüestionen drets humans, com ara la igualtat de gènere, la lluita LGTBI o la immigració.

A Youtube, TikTok o Twitch circulen sense intermediaris els postulats de l’extrema dreta. I no sols estan al núvol, sinó que l’algoritme aconsegueix viralitzar-los. Ho tenen ben estudiat: el més escandalós crida més l’atenció, més impactes aconsegueix i més memorabilitat genera. A través d’una comunicació emocional basada en la incorrecció, l’humor, el patriotisme, la victimització, el llenguatge i els continguts (molts dels elements que trobem a l’alt-right estatunidenca, tal com expliquen Peytibi i Pérez-Diáñez), aconsegueixen normalitzar el discurs de l’odi entre els més joves.

Mentrestant, les altres forces polítiques s’ho miren de reüll. Sense voler entrar massa a fer estratègies d’impacte comunicatiu a aquestes xarxes, i deixant-li el camí completament lliure. L’extrema dreta té youtubers, streamers i tiktokers, i fan contingut específic per cada xarxa. En la resta de partits trobem els qui encara s’estan rumiant si no és rebaixar la política endinsant-la en aquest món digital, i els que en són conscients de la necessitat d’entrar-hi, però les estructures internes dels partits fan que tot vaja molt lent. Mentre s’ho pensen, els altres van fent.

Cal urgentment que els partits democràtics contraresten i denuncien els discursos d’odi que viralitza l’extrema dreta a les xarxes socials. S’han d’arromangar i posar-se a crear contingut no sols per atraure electorat jove, sinó per apostar per una cultura política basada en la defensa ferma dels drets humans on no es normalitze l’odi.