El cantant de Terrassa Damià Rodríguez, conegut popularment com a Lildami
El cantant de Terrassa Damià Rodríguez, conegut popularment com a Lildami

Damià Rodríguez (Lildami) és un cantant de trap català. És graduat en enginyeria de disseny industrial i la seva primera aparició en l’àmbit musical va ser l’any 2014. A Spotify supera els 70.000 oients mensuals i compta amb més de 900.000 reproduccions en alguna de les seves cançons. Actualment, és un dels tres membres del jurat d’Eufòria, un concurs de TV3 de talents musicals que té l’objectiu de trobar el millor cantant novell de Catalunya.

Com estàs?

Perfecte. Fa uns mesos que estic molt bé. Així i tot, quan obres xarxes socials tothom surt perfecte i tothom està molt bé; tant de bo tots estiguéssim així, però la vida no va així. Anem al dia a dia.

Què és la música per a tu?

Crec que la música és emocionar, transmetre i connectar amb la gent.

Et sents prou valorat?

Quan algú fa alguna cosa sempre creus que li falta una mica, que li falta més. És alguna cosa inherent a l’ésser humà, que no t’acabes d’omplir, sempre vols més. Tot i això, jo crec que estic molt sobrevalorat La música és teràpia? 100%. La música fa les coses més fàcils, sobretot per canalitzar moments.

Com t’afecten les xarxes socials?

És complicat que no et creïn una obsessió, i més en el meu cas. Jo faig música, visc d’ella, però per desgràcia les xarxes socials fan que tendencialment la meva feina depengui d’això. Fas números i si baixen una mica ja et poses a pensar. Des del dia u que vaig començar penso que se m’acabaran les coses. És la sensació de dir i pensar “ja està, l’any que ve ja res”, però de moment més o menys puc anar caient dret. A TV3 tinc la mateixa sensació, estic a la tele, però sempre tinc la sensació que se m’acabarà. Tant de bo no sigui així, tant de bo pugui viure la vida pirata, com jo l’anomeno, i que duri tot el que pugui durar.

Com veus la indústria cultural?

He tingut la sort de tenir llibertat total amb la discogràfica en la qual estic. Jo normalment entrego la música i després demano opinions. En aquest sentit, mai m’han dit “treu això o no parlis d’això altre”, tot i que conec a gent que els hi passa. Hi ha un altre fet i és que molts artistes acostumem a ser tontos i a no llegir els contractes, això també passa.

Per accedir a alguns llocs, t’has hagut de posar filtres?

No. Jo crec que en el meu cas no hi ha filtre perquè soc d’una manera molt concreta. Per exemple, jo no consumeixo drogues i, per tant, no faria mai una cançó parlant de les drogues. Mai m’he hagut de posar filtres perquè lletres masclistes, si a la meva vida real no dic o penso segons quines coses, no podria fer una cançó dient “puta, puta, puta”, per exemple.

Es protegeix la cultura?

La gent sí que ho fa. Des del sector públic es fa, sempre es podria fer més, està clar, però es protegeix. No sabia que només era el 3% el que es destinava a cultura a Catalunya, hauríem de veure en què s’inverteixen les altres coses, però està clar que sempre podria ser més.

Quines influències musicals tens?

Quasi tot el que escolto és rap americà i trap; música que parla de la vida. A vegades als Estats Units el missatge és “pistola, pistola, pistola”, i això em fa mandra. Però sempre he escoltat rap i música urbana; i amb els anys he escoltat més música d’Europa.

I grups catalans que t’hagin marcat?
Manel i Oques Grasses. Mai he estat un gran consumidor de música en català, però bàsicament perquè a mi el que m’agrada és el rap i aquí a Catalunya no havia trobat referents que em motivessin. En els últims anys estan sortint propostes i estic més motivat, fa deu anys hi havia poca cosa.

Com has viscut l’evolució?
Lenta. S’ha fet llarg. Vaig començar a gravar a casa meva amb quinze anys i ara en faré 28. És quasi mitja vida apretant, picant pedra, però sí que és cert que hi ha èpoques. Ara hi puc posar més temps. Vaig estudiar perquè em van dir sempre tenir un pla B. Fa cinc anys viure del rap en català era fantasia, no m’imaginava que es pogués viure-hi, dedicar-m’hi, ho penso i em sembla fort. No vinc d’una família de músics, mai he anat de concert amb els meus pares.

Què li diries a algú que es vol dedicar a la música?
He escoltat mil vegades el “tingues un pla B”. Em pregunten constantment si visc de la música, el rap sempre ha sigut molt minoritari. A aquesta persona li diria que estudies el que volgués. En el meu cas quasi no he treballat del que vaig estudiar; però si tens l’oportunitat d’estudiar, fes-ho. Tenir una carrera m’ha assentat les bases de treballar, de resoldre problemes, qualsevol feina necessites treballar intensament i estudiar, si tens l’oportunitat i pots fer-ho t’obre molt la ment. I si no t’agrada la música no t’hi dediquis.
Penses en la de coses sense cobrar i perdent diners que hem hagut de fer, però m’interessa per la meva carrera, saps que vas a perdre diners, però ho fas igualment perquè t’agrada. Si em paguessin les hores que he dedicat a la música a 1 o 2 euros t’aparco el Lamborghini aquí al davant. Tot i que mai em compraria un Lamborghini. Si tingués els diners em compraria una casa.

Recentment has fet el salt a TV3. Com s’explica l’èxit d’Eufòria?
Eufòria és una proposta d’entreteniment que era necessària, l’últim programa semblant que van tenir a TV3 va ser l’Oh happy day. Era guai fer una proposta musical, crec que Eufòria ho té tot: reallity show, potenciar possibles cantants en català… És una proposta fresca, hi ha sang nova.

També has presentat un segon treball, com ha anat?
Hem fet una mica de gira, va sortir fa més o menys un any, la rebuda ha sigut bona. El repte del segon disc… és fàcil que agradi menys i hem tingut sort que ha agradat bastant. La gent que ens seguia ens ha anat seguit seguint. És un producte que funciona, però sempre podria funcionar millor. Crec que el segon disc és molt menys comercial, és més fosc perquè es va gestar en pandèmia, li vaig poder dedicar tot el temps del món. El trobo bastant equilibrat, algun tema no m’agrada tant, però en general tots m’estan bé.

Com va això de Cal Damià?

M’encantaria obrir un forn de pa. En rap sempre es posa molt en valor la lletra i en rap una línia de lletra és una barra. Com que soc un flipat, sempre dic que tinc tantes barres que podria tenir un forn de pa, tinc tantes frases bones, tantes barres, que podria ser la  presó de la Model.

Com portes la competitivitat?

És complex. Té a veure amb les xarxes socials. Hi ha una competitivitat, una lluita d’egos, si un fa x l’altre vol fer x+1. És sana la competitivitat, però has de tenir clar que mai seràs el millor en res. Imaginat que ho petes molt? Ho compararàs molt amb un altre, és una lluita. Has d’intentar dir: “si ja vaig bé i vaig tirant, no cal comparar-se amb el que fa el veí”.

Quina estratègia has de seguir per vendre?

És una feina que estic intentant entendre: com funciona a nivell algorítmic, què haig de fer perquè això funcioni, però també hi ha un punt d’atzar. Coses que et penses que funcionaran després no ho fan i també al revés. Les expectatives… TikTok és una màquina de crear artistes, ho estic estudiant molt, estic fent proves, ho intentarem. És important comprendre-ho. Les xarxes socials són com la tele, amplifiquen.

Com es preserva la llengua catalana?

Parlant-la, escrivint-la, fent projectes en català i fer coses per la llengua. És molt complex.

Com i on et veus d’aquí a 10 anys? 

Jubilat. Ens hauria d’anar molt bé, però tant de bo. Sent realista, seguint treballant. Em veig com a músic d’aquí a 10 anys. Espero fer música tota la vida, però de diferent forma. No pujant a l’escenari però potser component per altra gent, darrere de grups… sempre intentant diversificar les coses.

Del 0 al 5… quin grau d’ús en fas de les xarxes socials? 

Facebook? 0

Twitter? 3

Instagram? 4

Telegram? 3

Snapchat? -1

Messenger?  0

Tik Tok? 4

Twitch? 3

Podeu recuperar l’entrevista sencera en format podcast al següent enllaç.