Fa pocs dies el periodista Saül Gordillo publicava de nou el seu “Rànquing de periodistes i comunicadors catalans a Twitter”, un llistat que ja porta elaborant durant diversos anys i que classifica els perfils en funció dels seguidors que acumulen a aquesta xarxa social. Gordillo, que ara és conegut per ser director de Catalunya Ràdio però té una llarga trajectòria com a periodista especialitzat en l’àmbit digital, va aparèixer al programa radiofònic “Popap”, dirigit per Mariola Dinarès i centrat precisament en el món d’internet, per parlar de la publicació de la seva edició anual d’aquesta classificació.

Hi va explicar que Twitter presenta un cert esgotament, un fet que ha pogut observar corroborant que ja no s’estan produint grans augments de seguidors en els perfils de periodistes i comunicadors. Alguns usuaris de Twitter –com sempre, cal relativitzar-ho tot- es van sentir atacats per tals afirmacions, encara que fossin basades en dades crues i asèptiques, arribant a formular teories de la conspiració segons les quals els directors de mitjans convencionals i altres periodistes del règim tenen por d’un indret on la gent s’hi expressa lliurement i conspiren per tal de desprestigiar l’únic espai de llibertat que queda al marge de venuts, botiflers i altra gentussa de tota mena. Qualsevol que sigui usuari habitual de Twitter i tingui una mínima capacitat d’observació s’adonarà que és cert, que la cosa està força estancada, cosa que no vol dir que de sobte hagi perdut tota capacitat d’influència.

També hi va dir que a la xarxa de l’ocellet hi havia la gent d’unes generacions molt concretes i que el jovent que puja està més pendent del TikTok i de l’Instagram, més que no pas d’aquest camp de batalla constant que és Twitter. Si l’ús de qualsevol xarxa social ja mostra una certa predisposició a l’exposició pública, així com una certa vanitat –pensar que a algú li deu importar el que tu diguis- que tots en certa manera patim, és una obvietat que n’hi ha algunes que ho potencien més que d’altres. L’usuari de Twitter expressa les seves opinions, crítiques i pensaments, sempre tapat rere la cortina de la lletra escrita. En canvi, a Instagram i TikTok, com també a Youtube, es tracta d’oferir un xou constant als seguidors, essent el més dotats per a l’espectacle els que s’hi acaben professionalitzant. A més, com en qualsevol altre àmbit de la vida, el que pot acabar desembocant en fama i calés sempre acaba sent més atractiu. No en va els nanos tendeixen a apuntar-se a futbol i no a dards, per més divertits que puguin ser els segons.

Veient els estudiats posats fotogràfics dignes dels millors catàlegs de moda que proliferen a Instagram i les coreografies i altres ballaruques que omplen TikTok, no puc deixar de pensar amb els milions de joves tenallats per un invencible sentit del ridícul que no poden participar en igualtat de condicions a la gran festa de la seva generació. Alguns estudis científics assenyalen que vora la meitat de la població mundial es podria classificar com a introvertida i a aquestes xarxes només s’hi capten seguidors essent el màxim d’extravertit possible. Una manera de ser et pot acabar reportant beneficis econòmics en el millor dels casos o, en el pitjor, popularitat en el propi entorn més immediat. L’altra condició condemna a un segon pla, a la reserva.

Són coses que sempre han passat però que aquests invents moderns accentuen i escampen arreu. De fet, les universitats han tractat l’assumpte relacionant-lo amb el camp de l’empresa. Michaela Enache de la Universitat Oberta de Catalunya explica que en el món laboral “s’afavoreixen els perfils més extravertits, atès que es considera que una persona amb habilitats interpersonals, espontània i comunicativa, ofereix més prestacions”, cosa que ella considera un error perquè “els líders més eficaços no entenen com a indispensable perseguir la notorietat”. L’escriptora americana Susan Cain també ha parlat del “poder dels introvertits” i explica que “idealitzem els oradors i els que busquen acaparar l’atenció” quan “en els introvertits hi trobem moltes qualitats, com la capacitat d’escoltar amb empatia i paciència”.

Fixem-nos que els conceptes “acaparar l’atenció” i “perseguir la notorietat” no són necessàriament virtuts. Anem amb compte amb no encimellar els cantamanyanes.