Per bé que “gai” fa referència a homes, la festa que es celebra el 28 de juny o bé el dissabte posterior a aquesta data agermana tots els col·lectius no heterosexuals. La noció bàsica de l’«orgull gai» consisteix que cap persona ha d’avergonyir-se del que és, qualsevol que sigui el seu gènere i la seva orientació sexual.

            Pensant en aquesta data, la Inés Fernández ha recordat que tenia aquest escrit que, de ben segur, us sorprendrà per la intriga i per tota la tendresa que desprèn.

 

L’important és estimar

El Manel cau bé a tothom. Fins i tot a la sogra, que en un principi no el veia amb bons ulls. Sabia que, diverses vegades, l’havien detingut per ficar-se en política quan no es podia. Però, quan la seva filla es va quedar embarassada, als disset anys, i es va casar amb ella abans que ni els seus pares ni el veïnat sabessin allò de l’embaràs, aquella reticència es va transformar en simpatia: Sempre tan polit, amb aquella olor de net, com acabat de sortir de la dutxa. El seu negre bigoti impecable, els seus expressius ulls negres precursors del seu somriure perpetu i, sempre, amb una frase afalagadora per a tothom que es creua en el seu camí…

La Consol s’aixeca a preparar-li el cafè amb llet i un entrepà per esmorzar a l’oficina i, de vegades, coincideixen per sopar. Però els diumenges, excepte quan té aquelles reunions maratonianes, dinen o sopen al restaurant on es reuneixen amb els amics del barri. A la Consol li encanta que sigui tan popular i desperti enveges entre les seves amigues veient com, malgrat el pas del temps, segueix sent tan afectuós amb ella. Continua, sense motiu, regalant-li flors, i aquells dibuixos preciosos que fa, mentre participa en les tedioses reunions de treball. Sap que és un artista i en guarda tots els dibuixos. Està segura que algun dia algú en reconeixerà la seva vàlua.

Accepta sense cap retret els anormals horaris del marit. Aquests dies aprofita per fer una mica de vida social. Està segura que cap dels dos estimarà, mai, tant, una altra persona com s’estimen mútuament. De vegades sí que li passa pel cap la idea que pugui tenir una amant, però no li importa gens… Hi va haver un temps que el sexe era fonamental, en la seva relació. No recorda qui va començar a perdre interès… A poc a poc, va anar llanguint fins que no el van necessitar. Continuen emocionant-se escoltant les seves cançons de joventut. Dormen estretament abraçats, però les relacions sexuals van deixar d’existir per a ells.

En Manel va començar a treballar, a la companyia d’aigües, als catorze anys. El seu pare va morir a la guerra i la seva mare no tenia possibilitats de donar-li estudis. Però va continuar estudiant, de nit; era intel•ligent i tenia facilitat per estudiar. Compaginant estudis i feina, va aconseguir la diplomatura en econòmiques. Aleshores ja estava casat i era pare d’un nen de cinc anys, en Xavier. Continua treballant a la mateixa empresa, ara al departament de Relacions Laborals.

Aquella setmana de finals de juny, ell tenia una reunió des del dijous fins al dissabte. La Consol va decidir passar els mateixos dies amb la Marta. La Marta va ser tutora den Xavier a l’institut. En la primera entrevista es va establir entre elles una empatia especial. Una setmana després, mentre ho recordava, va sonar el telèfon:

–Hola! Truco de l’institut. Soc la Marta.

–Ah, hola! Ha passat alguna cosa?

–Res important. És només un tema que et volia comentar. Podem quedar per demà?

Des d’aquell dia són inseparables…

Van decidir participar a la festa de l’orgull gai, que desfilava, aquell dissabte, pel Passeig de Gràcia.

Quina sorpresa! Es van trobar el Manel amb la seva altra parella, l’Ismael.

Ara viuen tots plegats, al Montseny. Van construir un ampli habitatge de dues plantes. Com que el terreny és prou gran, han pogut edificar una altra casa, també amb dues plantes, per en Xavier. A la planta alta hi viu amb la seva dona i dues nenes. La baixa és una gran sala on es reuneixen, habitualment, els militants del partit polític al qual pertany.

També tenen un preciós hort on, l’Ismael i la Consol, cultiven verdures, herbes aromàtiques i flors, especialment roses.

A l’entrada de la finca hi ha un mural de ceràmica pintat en colors difuminats de liles, grocs i vermells, en el qual destaca en lletres negres, el poema següent:

Al final del camí em diran:
Has viscut? Has estimat?
I jo, sense dir res,
Obriré el meu cor ple de noms.
“Pere Casaldàliga”












Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.
Article anteriorUna oficina com les de Google a canvi dels teus drets laborals
Article següentSubstituir les elits catalanes