Hi ha qui pensa que la identitat valenciana es resumeix en la paella i la pólvora. I sí, com bé explica Josep Piera a “El llibre daurat”, la història de la paella, de la manera de cuinar l’arròs, va lligada a la del poble valencià. De la mateixa manera, la pólvora va lligada a les nostres festes i tradicions. Però som molt més que paella i pólvora.

Som la pinya de la muixeranga, els balls de bastons i els tornejants, també el Betlem de la Pigà i el Misteri d’Elx. Som els versos d’Estellés i de Marc Granell, els alumnes de Carme Miquel, les composicions de Matilde Salvador, les investigacions d’Ana Lluch, les danses de Sol Picó i les melodies de Feliu Ventura i Zoo. I malgrat tot el nostre potencial, seguim amb aquella mentalitat de sucursal que Joan Fuster tant denunciava.

Tenim uns partits polítics que a les Corts Valencianes voten una cosa i al Congrés dels Diputats el contrari, que en campanya s’acosten als llauradors mentre que al Parlament europeu voten en contra de la taronja valenciana. I així tot. Molts estan encantats d’ofrenar noves glòries a Espanya, encara que vaja contra els interessos del seu poble.

I tal com indicava Fuster, aquesta mentalitat de sucursal depenent de Madrid va lligada a un perillós complex d’inferioritat, que de vegades es projecta en forma de ressentiment cap a altres territoris. I malauradament, això ens sona d’alguna cosa.

Com es reverteix? Joan Francesc Mira en Crítica de la nació pura expressa clarament que la solució implica aconseguir “un alt grau de conscienciació del nostre poble, mitjançant la difusió del coneixement de la nostra història, de la nostra realitat historicocultural, de la nostra llengua, de la nostra trajectòria al llarg del temps com a poble europeu i mediterrani, inserit en una concreta comunitat de pobles amb els quals compartim llengua i història comunes”.

Mentrestant, és normal que molts pensen que no és fàcil ser valencià (na).