Occident
Alors on danse

Vivim entre la desesperació i el gaudi. No només a Catalunya, també a Niça, Nàpols, Baviera o Manchester. Patim perquè al català li queden 20 anys de vida. Patim perquè Catalunya se’ns mor; perquè els processistes han venut el país, la llengua i la dignitat a canvi d’una pizza Tarradellas. Patim perquè segons sembla al planeta li queden quatre dies; perquè l’escalfor global ho caldeja tot, perquè encara no han tapat aquell coi de forat de la capa d’ozó. Patim perquè els britànics han pogut decidir sobre el seu futur. Patim perquè ens cruspim animals maltractats. Patim perquè els musulmans reclamen doctrina islàmica a l’escola pública. Patim perquè, de tant en tant, ens maten. Ens maten als mercats, a les discoteques i als barris de festa, vici i perversió.

Que no pari de tocar l’orquestra

Això és Occident. Patiment i gaudi. Sofriment i resignació. Un gran creuer de luxe navegant a tota velocitat, inundant-se inexorablement tot cremant els últims mobles perquè no s’aturin les calderes, els motors i el caliu. Passatgers rient mentre altres cauen al mar. Comensals fent tocar els músics de l’orquestra mentre tot s’enfonsa; mentre la caríssima làmpada d’aranya s’estampa al terra. El capità Schettino brindant amb Jean-Claude Juncker des del primer bot salvavides llançat a l’aigua. Gent d’altres vaixells naufragats pujant al nostre buc per gaudir amb nosaltres del gran final. Per ballar amb nosaltres. Per queixar-se de com ballem. Per liquidar la nostra festa.

Som essencialment diversió i festa. Ja no ens queden valors: ho comprem tot a la gran borsa del relativisme. Ja no ens queda moral. Ja no creiem en res. Déu no ens pot castigar, dirigir o educar. Estem preparats per cometre qualsevol atrocitat. Perquè sense temor de Déu no existeix sanció. Sense sanció no paguem el preu de res. Quan tot és gratuït, tot és possible. És llavors quan erigim davant la història les obscenitats més obscures que la nostra ment pot idear. El llibertinatge, l’hedonisme i la banalitat són el nostre far. Aquest és l’últim palau a defensar: fora d’aquests murs, el fred i la revolució exigeixen els nostres caps.

Sabem quines són les nostres febleses però no les resoldrem: hem dimitit de tot deure. Qui vulgui frenar la decadència serà censurat, marcat i expulsat de la festa. Fins que el terror no entri per les reixes dels jardins, els pòrtics i els finestrals no aturarem la música. El nostre món s’apaga lingüísticament, culturalment, moralment, èticament, econòmicament i legalment. Estem a punt de petar però ho farem amb tota la magnificència possible.

Alors on dance

Fins que no arribi un nou Àtila cremant-ho tot al seu pas; fins que un nou, rígid i punitiu sistema de valors no suplanti el nostre; fins que els llibres d’història no ens posin com exemple d’una vella societat hedonista i decadent; fins que la nostra dèbil llibertat no sigui considerada llibertinatge no aturarem la festa. No defensarem l’Imperi. Si els salvatges truquen a la porta, que passin! —però que no emprenyin. L’orgia ha de seguir. Mentre tot crema farem tocar l’arpa. Si els crits de fora molesten ordenarem a l’orquestra tocar més fort. Beurem, ballarem, fornicarem i riurem. Quan ja no puguem més ens aixecarem i demanarem al primer bàrbar sanguinari que ens indiqui on trobar la sortida.