Cal prioritzar la normalitat democràtica i recuperar l’exercici de les llibertats fonamentals
Si aspirem a una Catalunya amb més sobirania política, socialment cohesiona i integrada i que mantingui alguns trets d’identitat bàsics –principalment l’ús normalitzat del català com a llengua viva en tots els àmbits de la vida–, que no deixa de ser el nucli central del consens del catalanisme polític adaptat a les circumstàncies del moment, caldrà treballar tant en la dimensió política com en la social i cultural.
En primer lloc, i de manera prioritària, cal superar i revertir la situació de regressió democràtica i de vulneració de drets i llibertats i d’absoluta inseguretat jurídica que imposa l’Estat espanyol (l’article 155 aplicat de manera dubtosament legal, la restricció de la llibertat d’expressió, l’ús abusiu de la presó preventiva, l’abús de determinades figures delictives com el delicte d’odi…). Aquesta regressió no afecta només Catalunya, però sembla que amb l’excusa de Catalunya, els demòcrates espanyols no se n’adonin de com s’està deteriorant la “seva” democràcia.
Caldrà intensificar la mobilització i cercar nous camins per fer possible la llibertat del presos polítics, ja que és una situació que trenca tot intent de restablir una normalitat política en el país.
La independència, la República catalana, és l’opció majoritària i tindrà oportunitats d’avançar i consolidar-se
La independència segueix sent l’únic projecte real i tangible per assegurar uns mínim de sobirania real al poble de Catalunya. No cal excloure’n d’altres, però han de ser reals i tangibles, oferts en negociació i referendats pel poble. Ara per ara, ni hi són ni se’ls espera.
L’independentisme ha guanyat les darreres eleccions però no ha assolit un majoria absoluta de vots (ha restat per sota del 50 % +1). Amb aquest resultat, no tractant-se d’un referèndum i amb la total oposició, àdhuc violenta, de l’Estat espanyol, es fa difícil tant l’obtenció de reconeixement extern com el desplegament amb tots els efectes de la República Catalana proclamada a l’octubre i defensar-la només amb l’acció no violenta del poble.
Amb aquests resultats, tampoc no hi ha cap motiu per renunciar a l’objectiu de la independència. Qualsevol demòcrata entén que el projecte d’un 47,51 % no pot quedar anul·lat per l’oposició del 43,46 %. Els vots i les majories serveixen precisament per prendre decisions malgrat que no hi hagi unanimitat.
També cal seguir defensant la radicalitat democràtica del plantejament independentista i cercar totes les possibilitats per trobar-hi un desllorigador, si cal aprofitant qualsevol finestra d’oportunitat que pugui obrir-se des de l’exterior o les escletxes que puguin obrir les crisis en les que l’estat Espanyol està immers (deute públic, corrupció…).
També caldrà tenir en compte l’evolució dels partits situats ara en una línia catalanista (PSC) o sobiranista (CeC) però no independentista. Les seves propostes no semblen concretar-se, però retenen un significatiu 20 % del vot. Si no hi ha un canvi radical de la situació a l’Estat espanyol, la seva “equidistància” seguirà sent irrellevant políticament i potser els mourà a un canvi de posició, o els seus votants poden ser atrets per posicions percebudes com a més clares.
Si no abans, i si no es despleguen les institucions i normes de la República, les eleccions municipals del 2019 seran la nova cita electoral. El seu caràcter local no els resta importància pel que fa al futur de la República. Uns ajuntaments clarament posicionats a favor de la República són una base magnífica per desplegar-la en tots els sentits. Per tant, poden tenir una repercussió decisiva en la implantació de la República i en el control del territori. L’independentisme les ha de lluitar a fons i ha d’encertar la manera de presentar-s’hi a cada lloc. S’ha de tenir present que la llista més votada té moltes més possibilitats d’assolir l’alcaldia. Un excessiva fragmentació de l’independentisme és un risc molt major que en unes eleccions al Parlament de Catalunya.
———–
Tots els articles de la sèrie:
1. Evolució del panorama polític català (1980-2017)
2. Situació política de Catalunya a l’inici del 2018
3. Sobre la pretesa fractura de la societat catalana
4. A partir d’ara… Normalització democràtica i noves oportunitats per a la república
5. A partir d’ara… Mobilització i incidència social i cultural
