Imma Falcó García (Barcelona, 1967) és traductora i correctora. Va estudiar Traducció a la UAB i domina quatre idiomes. Va entrar al món de l’edició per la porta de Quaderns Crema, on va aprendre l’ofici amb Jaume Vallcorba. Després van venir les correccions d’estil i les primeres traduccions de l’anglès i el francès, sobretot per a Edicions La Campana, amb la Isabel Martí. Un luxe de mestres. Entre els escriptors en francès que ha traduït hi ha Joël Dicker, Amin Maalouf o Alexander Dumas, a qui no ha tingut el goig de conèixer a causa d’un salt generacional insalvable. I de l’anglès destaquen Paula Hawkins (La noia del tren, Sota l’aigua) i Raquel J. Palacio. L’Imma va fer la versió catalana de Wonder, el gran èxit d’aquesta escriptora nord-americana, i els experts van dir que havia clavat el parlar col·loquial i fresc de l’August, el nen protagonista. D’aquesta autora n’ha traduït quatre títols més, de moment…

1.- La literatura i el saber parlen totes les llengües i «sense traduccions hauríem sigut uns altres», afirma Irene Vallejo a El infinito en un junco. Ara bé, una traducció no és la mera transcripció d’una llengua a l’altra. El llibre que en resulta no és ben bé el mateix llibre, és una recreació de l’original.

—Segurament. Jo tradueixo pensant en l’efecte que aquella frase, aquell paràgraf o aquell diàleg produirà en el lector en català. Intento escriure’ls de manera que li despertin els mateixos sentiments i les mateixes sensacions que he tingut jo llegint l’original. A les primeres pàgines costa, però de mica en mica vas trobant el to i quan te n’adones ja se t’ha empeltat la manera de parlar de l’autor. Cada escriptor té el seu ritme, la seva música, i és la música la  que jo intento transportar al català.

2.- Per escriure una traducció literària sense allunyar-se gaire del que volia expressar l’autor, cal posar-se a la seva pell. En l’acte de traduir, això és potser més determinant que el domini de l’idioma amb tota la seva riquesa d’expressions i matisos.

—El domini de l’idioma d’arribada és fonamental. Abans de començar a traduir vaig estar molts anys fent correccions d’estil –de fet encara en faig moltes–, i allò va ser un bon entrenament per aprendre a adaptar-me a la veu de cada escriptor.  Pel que fa a aquesta idea de posar-se a la pell de l’autor, jo confesso que no me’n sento capaç.

—Ves per on jo em pensava que això era un axioma de la traducció literària.

—Doncs mira, jo no em sé posar a la seva pell. Desconec perquè l’autor ha decidit explicar una cosa així o perquè aquesta frase l’ha fet aixà. Només sé què em suggereix a mi com a lectora, i això és el que intento traslladar. Qui tinc al cap quan tradueixo no és l’autor, sinó el lector.

3.- Mai ho havia pensat així, però és elemental: la traducció va adreçada al lector. M’has obert els ulls. Passem ara a un tema més crematístic del món dels llibres. Suposo que una editorial, encara que vulgui destil·lar molt allò que publica, ha de saber trobar el punt d’equilibri amb les vendes, amb llibres que puguin ser populars, que tinguin un bon recorregut comercial.

—Jo no faig d’editora ni he vist mai els números a cap editorial, però no trobo que una cosa estigui renyida amb l’altra. Crec que hi ha molts grans èxits de vendes que són grans llibres, que hi ha literatura popular molt bona. De fet, si vas a mirar els clàssics antics que continuem llegint encara ara, molts, potser la majoria, van ser literatura popular, en el seu temps.

—Tens tota la raó, m’has desmuntat un altre prejudici que tenia. Em quedo amb les ganes d’aprendre’n més, però hem d’encetar la secció de preguntes directes. Cita’ns un parell de novel·les que creguis que mantindran el seu interès literari d’aquí cent anys.

Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, i Samarcanda, d’Amin Maalouf.

—Segur que ens pots suggerir de visitar un museu o exposició que t’ha sorprès pel seu interès artístic, històric o cultural o per la seva originalitat.

—El Checkpoint Charlie, a Berlin. És un museu sobre el mur de Berlin. Un bon dia els berlinesos es van llevar i es va trobar una tanca que separava aparentment per sempre famílies, amics, parelles… En el museu estan documentades les històries de tota aquesta gent. És gairebé un planter d’arguments per escriure novel·les.

—Deuen ser unes quantes les pintures o escultures que et commouen cada vegada que les admires, però en tindrem prou que ens n’anomenis només un parell.

La Pietat de Miquel Àngel i el Gernika de Picasso.

—Pim, pam; sí senyora. I ara, què ens diries si et demanéssim dues pel·lícules de la història del cinema que hauríem de veure, dues must watch, diguem-ne.

El hijo de la novia i Cinema Paradiso.

—No és fàcil que un assaig et mantingui l’atenció al llarg de totes les pàgines. De tota manera, t’agrairíem que ens citessis un assaig d’aquells que, quan l’acabes de llegir dius doncs sí, m’ha fet rumiar, i a més, m’ho ha fet tant amè…

—He de confessar que no soc gaire lectora d’assaig, però fa molts anys vaig traduir Un món desajustat, d’Amin Maalouf, i des d’aleshores miro el món arabomusulmà amb uns altres ulls.  I ja que em preguntes per títols de no-ficció, deixa’m que esmenti un llibre que em va canviar la manera de veure el món i que crec que hauria de ser de lectura obligatòria a batxillerat i a les facultats de periodisme: Factfulness, de Hans Rosling. És un manual sobre la importància de les dades i sobre de quina manera les xifres desmenteixen els tòpics que tenim més interioritzats. Dit així pot semblar un rotllo, però t’asseguro que vas passant les pàgines sense adonar-te’n.

—Proposa’ns, si us plau, una ciutat o una contrada per plaure’ns, aprendre i passejar.

—La vall de Lord, un racó molt poc conegut que em té el cor robat.

—La conec i tens tota la raó, és una preciositat. I a continuació, assenyala una injustícia que no hauríem de permetre però que, malauradament, es continua perpetrant.

—La manca d’igualtat d’oportunitats. Que encara sigui tan difícil obrir-se camí per als infants de famílies amb pocs recursos.

—Aconsella’ns si us plau un parell de personatges la biografia dels quals podria ser-nos de profit i gaudi personal.

—Stefan Zweig i el seu El món d’ahir, i Josep Maria Espinàs si ens l’expliqués ell mateix.

—De ben segur que tens identificats alguns fets o períodes de la humanitat en què els éssers humans hem estat brillants. Podries revelar-nos un d’aquests moments estel·lars?

—Potser triaria la invenció de la impremta, el principi de la universalització del coneixement. I, per què no, la troballa d’una vacuna contra la covid.

—Per acabar, seria un magnífic colofó que ens confiessis dues cançons que mai no deixaries d’escoltar.

—L’Stabat Mater de Vivaldi i el Lament de Dido de Henry Purcell.

—Visca la música barroca!