Pere Santanach i Prat (Badalona, 1946) és geòleg, però sobre tot és un científic de cap a peus, dels que integren la ciència amb el pensament i el compromís amb la societat. Després de cursar el batxillerat a l’Escola Alemanya, es va llicenciar a la Universitat de Barcelona el 1969, i va complementar la seva formació a Montpeller i a la Universitat de Clausthal-Zellerfeld. Es doctorà el 1972 amb una tesi sobre les deformacions de les roques del Paleozoic inferior al sud del massís del Canigó. Des d’aleshores, va obtenir la càtedra de geodinàmica, va ser degà de la facultat i ha impartit classes fins a la seva jubilació. La seva especialitat és la geologia estructural, disciplina que estudia les deformacions tridimensionals de les masses rocoses. Amb la discreció que el caracteritza n’ha esdevingut un referent en la innovació de les metodologies d’estudi i la docència. Nombroses generacions de geòlegs celebren el seu llegat.
—El Paleozoic inferior… Només havia un continent i la vida sols existia dins l’aigua: esponges i coralls, bacteris i protozous, algues, mol·luscs i alguns artròpodes. D’això en fa 500 milions d’anys. Fascinant. A la geologia les dimensions físiques i l’escala de temps no són humanes.
—L’escala del temps és el que més costa d’assimilar. Pensem que 500 milions d’anys representen només el 10% de la història de la Terra. La nostra referència temporal és la nostra vida, els anys, els dies. Per a la geologia la unitat temporal és el milió d’anys. Ha costat molt passar dels set dies bíblics als 5.000 milions anys d’història de la Terra! Precisament, la principal aportació de la geologia al pensament és la introducció d’aquesta nova percepció del temps.
—Per veure els nostres òrgans i teixits els metges utilitzen els raigs X o els camps magnètics. Què utilitzeu els geòlegs per radiografiar l’interior de les serralades com els Pirineus i poder escatir-ne la seva estructura i el procés de formació?
—Podem deduir la geometria de les capes rocoses -la seva inclinació, les seves fractures, etc.- treballant amb rigor geomètric allò que observem en superfície, i amb l’ajuda de sondatges. Per a profunditats quilomètriques podem precisar i ampliar aquesta informació de manera indirecta, mitjançant tècniques geofísiques que estudien el comportament de les roques enfront determinats estímuls, com poden ser les ones sísmiques o la conductivitat elèctrica. Els estudis sísmics són molt potents: es provoquen ones sísmiques, que travessen les diferents capes de roca i pateixen reflexions i refraccions, i s’enregistra el seu retorn a la superfície. D’aquesta manera, anàlogament a les ecografies que permeten visualitzar els nostres teixits, s’obtenen imatges que ens permeten visualitzar l’estructura de l’escorça terrestre.
—Suposo que les ones sísmiques, a vegades, es provoquen amb explosions…
—Sí, és clar, amb explosions subterrànies controlades. Amb aquests estudis sísmics hem pogut concloure que, en la formació dels Pirineus, l’escorça de la placa Ibèrica s’enfonsa sota l’Europea des de fa 90 milions d’anys i que, des d’aleshores, aquestes plaques s’han acostat entre 100 i 140 quilòmetres a una velocitat de l’ordre de 1 mil·límetre per any.
—Any 1981; temps agitats, de canvis. El doctor Badia i Margarit era Rector de la Universitat de Barcelona i et nomena Vicerector de Recerca. Tenies trenta-cinc anys. L’esperit universitari, la seva efervescència i les seves inquietuds, han canviat gaire?
—Aleshores eren temps d’esperança i il·lusió. Molts crèiem en la possibilitat d’un nou país, una nova Universitat. Teníem un objectiu i per això lluitàvem. Tinc la impressió que aquests objectius s’han anat esvaint i això ha conduit a una situació de desencís i conformisme, a un cert tancament en la feina de cadascú –sovint de gran qualitat-, i a desentendre’s dels problemes de la col·lectivitat. Potser últimament la universitat està més ensopida que als anys 80.
—Amb la jubilació has pogut dedicar-te a l’estudi de la història i l’evolució de la Geologia. Ha passat sovint que els geòlegs que qüestionen l’ortodòxia d’una època són ignorats o menystinguts. Això és habitual en les ciències?
—Les heterodòxies sempre són ignorades, menystingudes i rebutjades per l’ortodòxia, fins que alguna heterodòxia s’imposa i acaba esdevenint ortodòxia. Això és consubstancial en la ciència, que progressa gràcies al dissentiment, a la confrontació entre idees diferents, no gràcies al consens. El consens és bo per prendre decisions polítiques, però no per fer avançar la ciència.
—Encetem la secció de preguntes directes. Suggereix-nos si us plau un parell de novel·les que et sembla que hauríem de llegir.
—Atès els temps que corren, suggereixo L’esperit del temps, de Martí Domínguez, i Los amnésicos, de Géraldine Schwarz, que és la història de la família de l’autora i, per tant, no és estrictament una novel·la, però es llegeix com si ho fos. Compte amb l’esperit dels temps!
—I un museu o exposició que has visitat i t’ha aportat coneixement, gaudi estètic o ambdues coses alhora?
—M’agraden els museus petits, especialitzats. I en tenim un ben a prop de casa: el Museu Episcopal de Vic. A més de la magnífica col·lecció de romànic i gòtic s’ha d’admirar l’edifici on s’allotja, dissenyat pels arquitectes Correa i Milà, modern i pensant en les obres que s’haurien d’exposar. Un extraordinari edifici fet a mida.
—Què ens suggeriries si et demanéssim dues pel·lícules per anar a veure al cinema o per recuperar d’una filmoteca i veure-les a casa?
—Dues pel·lícules que em van impressionar de ben jovenet. Als vuit anys, quan vaig anar a viure a Barcelona, el pare em va portar per primer cop al cinema. Vam a veure El globo rojo. En desconec el director. És una pel·lícula, muda, en color, molt poètica, la història d’un nen a qui el pare compra un globus vermell i se li acaba escapant cel enllà. L’altre és la primera pel·lícula amb la que vaig riure de gust, Mon oncle, de Jacques Tati.
—Em penso que la del globus vermell també és una pel·lícula francesa, i crec que va obtenir molts premis. Ara, podries dir-nos un assaig que t’hagi ajudat a aprofundir en algun tema del teu interès o t’hagi obert un nou camp reflexió i estudi?
—A les diferents èpoques de la vida m’han desvetllat reflexions diferents assajos. Un dels darrers ha estat Continente salvaje: Europa después de la Segunda Guerra Mundial, de l’historiador britànic Keith Lowe. De fet és un llibre d’història, però tota història comporta unes dades i una interpretació, l’assaig d’un període històric. Impressionant.
—Quines dues obres d’art ens aconselles d’admirar, si encara no ho hem fet mai?
—En diré només una perquè m’ha impactat molt per sobre de qualsevol altra: Les senyoretes d’Avinyó de Picasso, que es troba en el Metropolitan de Nova York. Els colors rosats de les senyoretes tenen molta força, una força que no reflecteixen les reproduccions que havia vist en els llibres.
—Proposa’ns ara una ciutat, un llogarret o una contrada del món que hauríem de visitar.
—N’hi ha tants! En podria posar molts, però en citaré un de casa nostra: el barri nord de Portocolom, a Mallorca, amb totes les seves alcoves per les barques i l’esperit felanitxer que conserva.
—I a continuació, de les injustícies que es perpetren al món, quina és la que hauríem d’arreglar amb més urgència?
—Totes. De tota manera actualment em preocupa el tractament que reben els migrants que fugen de la fam i de les guerres, i que els països europeus anem ofegant a la Mediterrània. I cada cop n’hi haurà més, de migrants, en el futur immediat! L’esperit dels temps no està ben orientat.
—Confia’ns si us plau un parell de personatges la biografia dels quals ens sorprendria positivament. Que n’aprendríem coses interessants, vaja.
—Em costa dir-ne algun. Tots els personatges han estat precedits per persones pioneres, desconegudes o poc reconegudes, sense les quals ells mateixos no serien considerats personatges. Personalment admiro aquests pioners, i segur que aprendríem coses interessants de les seves biografies. Però on són aquestes biografies? Aquest ha estat un dels motius que ha orientat bona part de la recerca que he fet en el camp de la història de la geologia.
—Esmenta’ns un dels teus moments estel·lars de la humanitat.
—Encara em costa més definir-ne un. Per exemple: per què hauria de preferir els anys d’eclosió de la ciència moderna al moment en què la humanitat passa de nòmada i recol·lectora a sedentària, agrícola i ramadera? Tots dos moments van suposar salts estel·lars en l’evolució de la humanitat, cadascun en el seu moment evolutiu.
—Finalment, t’agrairíem que fessis menció de dues cançons o peces musicals que t’han acompanyat sovint i et segueixen acompanyant.
—Una de les meves mancances més importants és la poca sensibilitat musical. Em considero incapaç de respondre aquesta darrera qüestió. Només puc dir que escolto de bon grat músiques suaus, tranquil·les, que asserenen.
—Doncs ja és això la música, harmonia que acompanya l’esperit i embolcalla el silenci.
