El passat dilluns 17 de febrer es publicava a La Vanguardia un article del conseller Santi Vila titulat “Un bust per a Josep Puig i Cadafalch”. El text començava parlant d’un suposat debat de la necessitat de posar un bust del segon president de la Mancomunitat dins del Palau de la Generalitat, tal com hi són els de Prat de la Riba, Macià o Companys. Dic que és suposat perquè desconeixia l’existència de tal debat –encara que si s’ha de posar el bust em sembla perfecte- i, tal com prossegueix l’article, sembla més un pretext per parlar d’altres assumptes que no hi tenen res a veure.                                            

L’article continua amb la lloança de les virtuts de Puig i Cadafalch, en tant que arquitecte, polític i acadèmic. Fins aquí res a dir, especialment en el primer i el darrer aspecte. Pel que fa a la qüestió política, el mateix Santi Vila explica que Puig i Cadafalch al capdavant de la Mancomunitat va seguir amb la política de Prat de la Riba orientada a construir un país modern. Dos dies després de la publicació de l’article del conseller, vaig ser a l’arxiu històric de la Diputació de Barcelona remenant els llibres d’actes del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya. Fou descomunal la tasca de la institució treballant per portar la modernitat de punta a punta del país: línies de telèfon, biblioteques, escoles, centres de formació professional, carreteres, ponts. Es tractava de construir una Catalunya preparada per a afrontar el segle XX, que tot just s’encetava, apostant especialment per la cultura i l’educació com a eina regeneradora. Tot això ho lloa Santi Vila i ho comparteixo, com no pot pas ser d’altra manera.

Però Vila fa un tall net entre la Mancomunitat i el que ve després. No ho fan així altres historiadors com Vinyet Panyella o Enric Ucelay. La primera va fer la seva “Cronologia del noucentisme (una eina)” fent-lo arribar fins l’any 1936. El segon ha parlat del període republicà a Catalunya referint-s’hi com a “noucentisme de masses”. Hi ha una continuïtat entre allò fet pels homes de la Mancomunitat i els seus contemporanis i la tasca realitzada per la Generalitat republicana. Ara que estic fent recerca sobre l’arquitectura escolar noucentista ho he pogut corroborar de primera mà. Aquesta continuïtat no només es nota en les polítiques públiques de modernització del país, sinó que també la trobem, en termes generals, en el terreny artístic i estètic, més enllà de la imatge simplista que sovint s’ha propagat fent anar de bracet el període amb l’esclat de les avantguardes. Per tant, no és correcte presentar en termes antagònics, tal com ho fa Vila, un període i l’altre.

El més interessant de l’article és el paràgraf final que, al cap i a la fi, és on s’hi concentra la teca. Hi deixa anar que Francesc Macià i Lluís Companys són personatges “molt menors” al costat de Puig i Cadafalch i que, en canvi, han tingut molt més reconeixement. Ja li han respost, des del Diari Ara, que Companys i Macià són personatges molt diferents i que no s’han de presentar com un pack de sis Bollycaos. Però, què vol dir “menors”? Segons quin barem es faci servir. El que és evident és que en aquest cas no s’empra el del carisma i la capacitat de connexió amb la ciutadania, només per posar un exemple. Pel que fa a l’obra feta, és conegut per tothom que la Generalitat republicana es dedicà també a treballar per la modernització del país i per dotar d’un mínim de dignitat a les classes més populars. No és casualitat que en aquest article de Vila s’esmenti l’obra de la Mancomunitat, però en canvi la Generalitat republicana quedi com una institució sense obra dirigida per personatges “menors”.

En aquest mateix paràgraf final se’ns explica que l’exemple de Puig i Cadafalch ha de servir de lliçó als temps actuals que, segons ell, són “convulsos i d’excitació”. La paraula clau d’aquesta lliçó la trobem a la cinquanta-unena línia: “possibilista”. Com si no haguessin passat cent anys, dues dictadures i molts desenganys, el que Vila reivindica és la vella escola del catalanisme. Un parell d’exemples que ho refermen: el dia abans el conseller havia piulat “El futur no està escrit i dono fe que hi ha persones excel·lents arreu. El dret a decidir però és irrenunciable!”, acompanyant-ho d’una breu notícia on s’hi explicava que les seves negociacions havien aconseguit aturar la supressió del Servei Meteorològic de Catalunya per part de l’Estat. El que ens deia amb aquesta piulada era que enlloc està escrit que Catalunya hagi de ser independent i que, mira si són bones persones, que al final no ens han tret el Servei Meteorològic. L’altre exemple és la lectura que ha fet de l’article Valentí Puig a Economia Digital, que hi veu les mateixes intencions que jo. Hi llegeix que Vila “és més aviat partidari de tornar gradualment a la veterana tesi d’un catalanisme disposat a participar a Espanya” i que manifesta “la greu incomoditat dels moderats de Convergència amb la dependència d’ERC”. Calia fer tantes voltes per arribar aquí? Valia més entrar dient “posi’m el mateix de sempre”.