Al llarg del dia, el nostre mòbil no para de sonar. Ja sigui per feina, per amics, familiars o per constants notificacions de noves imatges i vídeos de les persones a qui seguim. 

Hi ha qui necessita tenir el mòbil en volum i a la mà constantment per a no perdre’s res, i hi ha qui voldria poder deixar-lo en un calaix i no saber-ne res durant una bona estona. I per aquests, en els que jo mateixa m’hi incloc, el dia que va caure WhatsApp, Facebook i Instagram va ser possible. 

Si bé és veritat que quan em vaig adonar que no se m’enviaven els missatges ni se’m carregava la pàgina d’Instagram vaig tenir una sensació similar a la d’estar una mica perduda, a la poca estona vaig ser conscient de la situació i em vaig sentir plenament alliberada.

Alliberada d’unes obligacions que ens imposa la societat i nosaltres mateixos, i que precisament són les que més temps i energia ens roben. Vaig sentir que estava a les meves mans poder parlar amb qui jo desitjava, i dedicar el meu temps a qui realment volia. Perquè no ens enganyem, tots vam buscar canals secundaris per a poder comunicar-nos amb qui ho necessitàvem, i poder compartir l’experiència amb ells. Però va sortir de nosaltres, ningú ens ho va “imposar”. 

I avui em pregunto: quan podré tornar a sentir-me així? A sentir-me lliure, sense la pressió d’haver de complir amb les expectatives socials del meu entorn, sentir que no estic fallant ni fent mal a ningú per no respondre, que tinc una “excusa vàlida” per justificiar la meva absència. 

Per què, t’has parat a pensar mai quantes hores i minuts al dia dediques a les xarxes? I quantes converses buides has tingut pel simple fet de sentir l’obligació de respondre? Només de pensar-hi, em cau el món als peus. I sembla que calgui un “apagón” global per a poder escapar-ne.

I és que aquesta no és la forma en què hauríem de fer servir les xarxes socials. Perquè amics, ja tenim prou obligacions i compromisos com per sumar-ne d’altres que, a més a més, ens fan perdre la il·lusió i la màgia que ens haurien de fer sentir aquests canals de comunicació. 

No ens enfadem si algú no ens contesta encara que estigui actiu a les xarxes, no ens obliguem a respondre si no estem en l’actitud de fer-ho. No oblidem que som éssers socials, però que necessitem el nostre espai, sentir-nos lliures i fer les coses per gust i no per obligació.