Ja sé que és molt arriscat fer segons quines profecies. Amb aquest títol de mesos històrics vull dir que el període entre la Diada i el Nadal d’enguany marcarà significativament l’evolució del conflicte entre Catalunya i Espanya. Sigui positivament, amb una clara defensa popular (no violenta, però múltiple) de la nostra terra i de la nostra democràcia, sigui negativament si la incomprensible mitjania de molts dels nostres polítics fan perdre els ànims d’una part important de l’independentisme i puguem trobar-nos en un pendent cap a un autonomisme nominal, que en realitat sigui un permanent 155.
En aquest moment, i malgrat el meu optimisme congènit, tinc la desagradable impressió que la pilota a la teulada por caure tant cap a una banda com cap a l’altra. Els partits independentistes ens estan donant un espectacle que gairebé no pot ser més galdós. Es barallen com els conills de la faula que discutien quina mena de gossos els perseguien i al final van anar a parar a la cassola. Mentre la gent del carrer té cada vegada més clar que ara no es tracta de discutir qui és hegemònic a Catalunya, si més aviat l’esquerra o més aviat la dreta, sinó que es tracta de decidir-se entre la nostra llibertat nacional i la submissió sota el domini forà que vol esborrar la nostra personalitat d’una vegada per sempre, massa polítics nostres es desacrediten ells mateixos i demostren una mediocritat tan inesperada com lamentable. Barallar-se com gat i gos és el millor camí per deixar els nostres presos anys i anys a la presó i els nostres exiliats anys i anys fora de casa.
Fa feredat de sentir com gent a llocs destacats de la nostra política diuen insensateses. Com Gabriel Rufiá n diu que el factor decisiu de la política catalana és assegurar l’hegemonia de les esquerres (per fer què? Per administrar les almoines que ens vulguin donar els amos i senyors de Castella?); com Torrent proposa el “camí quebequès”, com si no sabéssim que a Madrid no hi haurà qui se l’escolti; com sectors de JxC, PDeCat, etc. li fan la traveta a Puigdemont enlloc de fer pinya com un sol home/dona, darrere de l’únic polític que (apresa la lliçó d”errors anteriors) és capaç d’aglutinar al seu voltant gent de tots els camps polítics i que és el més conegut i respectat internacionalment.
I a tots els que diuen que encara som massa pocs, que abans de seguir endavant hem de convèncer més gent d’unir-se a l’independentisme (i no dic noms ni sigles, tots els coneixem) els hauríem de dir (cridant tant com calgui) que només convencerem més gent amb una acció ferma i unitària i no pas amb la sorollosa olla de grills que ens presenten, amb l’espectacle lamentable d’una divisió rancorosa. I no sembla que molts hagin comprès què significa l’enquesta del CEO més aclaridora des de fa temps: 48 % per la independència, 32 % en contra i 20 % (i aquesta és la dada cabdal) d’indiferents que s’abstindrien en un referèndum. Les abstencions no compten enlloc del món. Per què han de valer a casa nostra per desacreditar unes xifres que haurien de ser convincents per a tothom?
Si els polítics tenen un pa a l’ull, serà l’hora de l’ANC, d’Òmnium, dels CDR, de les assemblees constituents que es formin a tot el territori, de la desobediència civil, de la gestió intel·ligent per conquerir tants espais de la societat com es pugui (com a la Cambra de Comerç, la Intersindical, etc.).
En aquests quatre mesos també haurà d’haver-hi una resposta clara i contundent contra les sentències que surtin de la gran farsa jurídica de Marchena i Cia. Si la societat catalana no reacciona com cal, serà molt difícil aturar la davallada posterior.
Seran quatre mesos històrics. I tot dependrà de cadascú de nosaltres, de l’esperit de sacrifici que demostrem per tal que els nostres fills i nets puguin viure en un país millor. I ningú pot eximir-nos d’aquesta responsabilitat. Tinguem-ho tots ben clar!
