Una de les coses que més m’agrada de ser humana és la capacitat de raonar i la possibilitat de compartir opinions sobre temes que ens afecten de manera directa o indirecta. Però també crec que hi hauria d’haver alguns límits, especialment a l’hora d’opinar sobre les altres persones, tant quant al seu estil de vida, com quant a la seva orientació sexual, professió, família… I en el que vull centrar el meu article d’avui, el físic. 

Tenim l’horrible mania d’opinar sobre el físic de les persones sense tenir en compte com es pot sentir l’altra persona o el perquè del seu aspecte. I és que al segle XXI, sembla que estar prim sigui un crim i una decisió personal, i estar gras una condició d’inferioritat que no depèn de nosaltres. I és aquí on rauen els nostres principals errors: opinar sobre l’altre persona sense que aquesta ens ho demani i jutjar el seu aspecte en base al que creiem que passa. 

El físic d’una persona és conseqüència de molts factors, no només dels hàbits alimenticis i esportius. Malalties, estats anímics i condicions psicològiques, entre d’altres, poden ser la causa del nostre aspecte físic. I és que el moment en què nosaltres creiem que estem fent bé dient-li a algú: “què guapa estàs! que t’has aprimat?”, potser estem entrant en un aspecte molt més profund que una simple dieta per veure’s millor. Potser estem dient-li a una persona que porta mesos amb ansietat que es veu més guapa perquè ha perdut kilos. O bé, potenciant un possible Transtorn de la Conducta Alimentària. També hi ha qui creu que és oportú renyar a l’altre perquè considerem que està massa prim amb frases com “tia estàs molt prima, t’estàs quedant als ossos, quina pena”.

Per altra banda, hi ha la tendència de no opinar a la cara del físic d’algú que ens sembla gras, perquè “pobret, com està, ho deu passar malament”. I aquí podríem estar parlant d’exactament les mateixes situacions que he comentat anteriorment, així com el fet que la persona estigui còmode amb el seu cos i triï tenir aquest aspecte. 

Un cop hem deixat anar la bomba, nosaltres ja estem tranquils perquè hem pogut transmetre la nostra opinió, però i l’altra persona? Com es queda algú que està patint ansietat o depressió quan li diuen que fa fàstic? I com es queda una persona que està còmode amb el seu cos quan li diuen que hauria d’estar avergonyida?

Entenc que és cultural, i que a tots ens han fet creure que és normal i lícit opinar dels altres, però això no vol dir que estigui bé. Què en guanyem d’opinar de l’altra persona si no ens ho demana ella? I què guanya l’altra persona sabent la teva opinió d’ella? A part d’inseguretat clar. I… qui diu que estar prim és maco i estar gras no?

Deixem de tractar-nos com a objectes i d’opinar del que no ens demanen que ho fem. Deixem els prejudicis enrere i no critiquem a ningú per la seva condició física. No som maniquís ni adorns, no estem a la disposició dels altres perquè ens mirin i opinin de nosaltres. Estem aquí per viure i passar-nos-ho bé, sigui quin sigui el nostre aspecte físic. Així que si us plau, pensem dues vegades abans de fer un comentari sobre els altres i sobretot, pensem en què aporta i com podem fer sentir l’altra persona si li diem.