Retrat d'Edmund Burke pintat per J. Barry. Exposat a la Galeria Nacional de Dublin.
Retrat d'Edmund Burke pintat per J. Barry. Exposat a la Galeria Nacional de Dublin.

Agafem tots una bona butaca perquè avui parlarem de temes més aviat polèmics. Tots coneixem una frase atribuïda al President Jordi Pujol que diu: “És català aquell qui viu i treballa a Catalunya”. L’afirmació té més d’un pare. El socialista Rafael Campalans (1887-1933) també la va formular als anys 30 del segle passat. Alguns la critiquen, altres l’entonen gairebé com una llei divina. El cas és que la frase és necessària. És necessària davant dels moviments que volen fer política amb la sang, els cognoms o els avis dels ciutadans. L’afirmació és útil per aturar l’espanyolisme que vol enfrontar-nos per tal que els fills o néts d’immigrants espanyols no s’integrin dins el cos de la nació catalana. Pujol i Campalans van detectar el perill i van actuar per evitar la divisió orquestrada pel poder estatal.

Què és Catalunya?

Però quan ens preguntem sobre què és Catalunya hem d’anar molt més enllà. El nostre país és quelcom més que la famosa frase de Pujol i Campalans. La nostra Pàtria és alguna cosa més que un grup de gent que viu i treballa (o està a l’atur) a Catalunya. Si llegim a Edmund Burke sabrem que dins la nació també hi participen els qui han mort i els qui encara han de néixer. Ho fan a través dels costums, les tradicions, les institucions i les lleis. Una nació és una connexió espiritual amb el passat i el futur. La comunió dels vius, els difunts i els qui ens han de succeir.

Catalunya no s’ha construït per decisió d’un polític nacionalista del segle XIX. No som fruit d’un decret o una ordre presidencial. No ens ha creat un govern o una administració pública. No som el resultat d’un experiment puntual. No ens ha dissenyat una autoritat central. Res de tot això. Partint d’una idea de Friedrich Hayek, les nacions som un ordre espontani que ha bastit el pas dels segles a través de l’intercanvi de béns, idees i interessos. Un intercanvi que Hayek anomena el “joc de la catalàxia”. Les nacions som un ordre que neix de baix cap a dalt, un ordre que sorgeix de manera natural on —incorporant la visió de Burke— no sols hi participen els vius: també els morts i els qui encara han de néixer. Un ordre espontani que triga segles a bastir-se i que per garantir la seva continuïtat elabora restriccions en forma de tradicions, costums i codis morals.

Qui és català?

Aquest passat desembre el professor Virgili es va veure immers en una gegantina polèmica arran d’una piulada on parlava sobre qui és català. El professor va atrevir-se a dir: “Alguns que us anomeneu a vosaltres mateixos “catalans no independentistes”, en realitat no sou catalans. Sou una altra cosa tan respectable com vulgueu (no cal dir), però catalans no ho sou. Jo diria que el que sou és espanyols residents a Catalunya”. Virgili va obrir la caixa dels trons. L’elit processista va escandalitzar-se. Alguns el van acusar de feixista, altres van atacar una piulada que deia veritats com una casa de pagès. Virgili simplement estava responent a un tuitaire que no és català. Podrà ser moltes coses, però no és català. No ho és per pròpia voluntat, perquè al seu perfil de twitter afirma que és un “jacobí centralista de Tabàrnia”. És a dir, defensa un projecte partidari de la desaparició de Catalunya.

Que tanta gent s’escandalitzi per les paraules del professor Virgili ens ha de fer reflexionar. Podem extreure’n una idea ben clara: molts catalans tenen por de debatre el significat de ser català. És una por lligada al temor de ser acusats d’excloents, racistes, xenòfobs o extremistes. Però siguem racionals: el “tabarnès” al qual Virgili va respondre no té voluntat de ser català. Heus aquí una de les claus del debat: la voluntat. Esdevenir català avui en dia és senzill. Cal voler-ho ser. Cal voler-se incorporar a la cultura catalana. Tenir voluntat d’esdevenir membre de la nació. Una decisió que es manifesta adoptant la forma de fer i parlar del nostre país.

Problemes d’avui en dia

Però com esdevenir català quan el multiculturalisme nega l’existència de nacions definides? Catalunya és víctima d’aquestes tesis. Sense una nació clara és impossible integrar-se enlloc. El debat sobre qui és català perd sentit. La gent que arriba a un indret s’agrupa en guetos seguint formes de fer, parlar i pensar similars. Aquesta és una de les problemàtiques del nostre present.

Segons el teòric de la democràcia Giovanni Sartori, aquesta nova oferta multicultural és preocupant. Sartori exposa que la política del reconeixement a la diferència no es limita a respectar els altres (com fa el pluralisme) sinó que atorga a les altres identitats un valor idèntic al de la cultura autòctona. Si totes les cultures tenen idèntic valor, defensar els cànons clàssics de la cultura occidental (des de Plató a Aristòtil i de Cervantes a Shakespeare) significa una discriminació pels altres grups, als quals estem obligant a llegir l’obra “d’homes blancs i morts”.

Les polítiques d’identitat esdevenen una fàbrica generadora de diferències. Ja no debatem dins d’una comunitat conformada per ciutadans iguals en drets i deures. L’obsessió per fer visibles les diferències fa néixer “subcomunitats” que acaben esdevenint “contracomunitats” (Tabàrnia o el Salafisme). Negar-nos a definir Catalunya i els catalans (i defensar-ho) ens condueix a una societat premoderna i antiliberal amb una ciutadania diferenciada en funció del grup identitari al qual pertany.

L’advertència de Scruton

Al fons d’aquest pou multicultural trobem un altre gran problema: fins a quin punt queda perjudicada la democràcia quan ja no tenim un sol poble sinó diversos pobles votant amb interessos contraposats. Fabricant “subcomunitats” mai aconseguirem ni la integració dels nouvinguts ni una ciutadania que se senti representada dins el sistema democràtic. Recordem que el principal problema de Catalunya dins la democràcia espanyola consisteix en ser una minoria estructural que no pot aprovar allò que necessita.

Catalunya, com tota nació del món, ha trigat segles a construir-se. Som fruit del treball constant de generacions que ens han llegat unes formes de fer, pensar i parlar. Som fills d’un passat que pot quedar reduït a cendres per culpa de les noves ideologies postmodernes. Com va advertir Roger Scruton: les coses bones són fàcils de destruir però no són fàcils de crear. Permetrem que això passi? Tindrem por de reflexionar sobre què és Catalunya? Ignorarem la feina dels segles per conservar i projectar la nostra nació? Tot català hauria d’impedir que el llegat es perdi. Hem de fer el possible per transmetre’l. Ser català significa tenir una identitat concreta i definida: defensem-la.