Recordo que de petit vivia en una entelada existència. Vaig créixer en el tèrbol sot entre dos mons. Un forat on es trobaven el món antic dels meus avis, pagesos senzills, i la sobrietat de la ciutat grisa. Els avis eren durs i, de por, gens en tenien. Malgrat tot, sa vida era curulla d’estranyes creences, fantasies inserides als mateixos intersticis de la terrenal realitat. La llar de foc, aquell racó de caliu que la meva àvia domesticava amb els dits nus, pell morta de cocodril vell, daurant i rascant all tothora sota el raig dòcil d’un oli gruixut, feia d’altar a la tradició. Al voltant del foc tot era foscor i allí és on s’engendraven, alimentats per la veu del meu avi, tota mena de monstres de trets poc definits. I és que fins i tot en això els avis havien après a estalviar després de la guerra. Més que per les formes, les bestioles destacaven per la seva significança. Totes sabien estar a lloc i responien a una lògica determinada. No fou mai l’imaginari català un lloc pel desori. Malgrat hom sabia del cert que les vils creacions esguardaven des de la negror, no n’acabaven de sortir mai, per respecte i seny, suposo.

A l’altra realitat tot era claror i la llum s’hi reflectia il·luminant cada angle vulgar. Tot era visible i diàfan, els unicorns feia anys que s’hi havien extingit i darrerament fins i tot la pesca del kraken era anecdòtica. No obstant això, el neguit i l’angoixa suraven arreu. Allí la maldat era tangible, i la innocència dels avis, aliment per als nadons. Com podia ser que una societat que havia exorcitzat les ombres d’arreu fos plena de dimonis? Uns i altres es trepitjaven mútuament fins a l’agonia en una dansa egoista. Havien caçat i occit fins a la darrera antiga criatura per ser sotmesos per un Mal més profund. Eren esclaus de l’avarícia i aquesta els constrenyia amb mil tentacles amargs: angoixes, depressions, solitud, bogeria i dolor, molt de dolor. Havien sargit, fil a fil, un bell infern enmig del dia clar.

I és ara que, absort en la batalla, enyoro els dies en què el crit del fènix em despertava en la fosca. Allí on les bruixes, amb tètriques tonades, donaven consells. Ara, aquesta claror que ens encega sols serveix per il·luminar la podridura d’això que hem creat. Com en la fe d’un catòlic, que hom pot trobar a faltar, però difícilment recuperar, em sento orfe de certa obscuritat i anhelo el dia en què retrobarem la innocència dels jorns passats. Vam agafar tota la nit que ens envoltava i la vam posar dins nostre. Vam exterminar tots els monstres per convertir-nos-hi. Vam resar al nostre propi altar, envilint-nos.

Només en la foscor som llum. Escoltem la remor dels avis. Tornem a casa, seguint el roig caliu i el rastre d’all. Allí, abrigats en les tenebres, entre alè de drac i dringar de cadenes, sentirem l’escalfor d’antany. A remolc dels antics, en una vida de mida petita però d’immensa talla. Com un líquid espiral, com l’herència d’un fil d’or, transcendint en un tot amb mesura.