Dels congressos dels partits polítics se’n sol esperar que se’n surti amb les idees més clares del que s’hi ha entrat, tot i que moltes vegades el resultat és totalment el contrari: quan van mal dades aquestes assemblees solen ser l’aparador on es mostren totes les tensions, incongruències i batusses latents. En el cas del de Junts per Catalunya celebrat al poble nord-català d’Argelers a principis d’aquest mes, hem après que el procés de fragmentació i empetitiment d’aquest espai polític encara no es pot donar per finalitzat.

Si fins ara de cada reorganització n’havia sortit algun col·lectiu escopetejat, almenys aquest cop encara tothom manté la militància. Tot i així, no s’ha pogut evitar que afloressin les divergències entre els sectors més afins a Laura Borràs i tota la resta. Després de les votacions, la diputada Aurora Madaula, no havent reunit els suports necessaris per ser vicepresidenta del partit, considerava que això passava perquè “hi ha gent que ha tancat la carpeta de la independència”. Així, l’independentisme autèntic i digne ja va quedant reduït a 919 persones, que són les que sí que la van votar per tal que ostentés el càrrec intern. Veurem si d’aquí un temps d’aquestes discrepàncies en neix la propera escissió, tenint en compte que fins i tot va haver de quedar buida la cadira del secretari d’organització després que no fos admès el de la facció de la presidenta del Parlament.

Un altre dels ítems que el congrés de Junts ha posat damunt la taula és la continuïtat del pacte de govern. Efectivament, no parlem pas del que hi ha al capdavant de la Diputació de Barcelona amb el PSC, sinó del govern de la Generalitat de Catalunya conformat en coalició amb ERC. Aquest és un assumpte que els juntaires han anat insinuant diverses vegades durant el poc més d’un any que fa que es va investir a Pere Aragonès com a President, però aquest cop sembla que podria haver-hi una mena de consulta a la militància per veure com queda la primera institució del país. Laura Borràs ho havia expressat d’una manera prou contundent abans de la celebració del congrés, mentre que Jordi Turull, nou secretari general del partit, ho ha matisat detallant que, en tot cas, seria “només una avaluació”.

Sigui com sigui, tals especulacions semblen tenir com a objectiu fixar el marc que hi ha una part del govern que incompleix amb els tractes, mentre que l’altra és qui l’ha de sotmetre a judici i sentenciar en conseqüència. En aquesta dicotomia, els uns esdevenen els bons, susceptibles d’haver estat enganyats, mentre que els altres es converteixen en sospitosos de ser dolents en tant que potencials estafadors. Traslladat això a la discrepància estrictament retòrica de l’independentisme, els primers passen a ser els ferms i els segons uns pactistes amb tendència a posar-se de genolls.

És clar que, segurament, de motius per replantejar-se la relació n’hi hauria a banda i banda, el principal dels quals seria el constant afany per marcar distàncies i la sensació de desgavell que pot projectar sobre la totalitat del govern. Segurament encara n’hi haurà més després de les properes eleccions municipals i la propensió cada cop més habitual d’arribar a acords entre Junts i el PSC, procurant emular als municipis, consells comarcals i altres diputacions allò que encara dura al capdamunt de la Rambla de Catalunya.

D’aquesta manera, si es formulés a la militància d’ERC una consulta com la que s’insinua a Junts, és molt probable que entre els republicans també sorgissin arguments de pes –que no vol dir que acabessin per imposar-se majoritàriament- per liquidar l’aliança. Hi ha una diferència important, però: el president de la Generalitat és qui té la potestat per designar consellers i convocar eleccions. No està gaire clar que Junts volgués quedar-se a l’oposició o impulsar una moció de censura amb algun candidat de l’espanyolisme. O sí?