A finals de desembre presentàvem l’últim llibre del Manel Alias que ha apassionat a tots els Tecamolsaires del Montseny, en especial a la Inés Fernández.
Saber tornar:
Amb aquest capítol, en un espai de mitja pàgina, tan bonic i ben escrit com tot el llibre, Manel Alías, dona per acabat el relat polièdric titulat “Rússia, l’escenari més gran del món”. Un llibre que, per a mi, pot ser de documentals, novel•la històrica, autobiografia… de 457 pàgines que em van enganxar des de la primera i que, fins i tot, m’han obligat a relegar algunes activitats quotidianes.
Quan vaig començar a llegir-lo, al capítol 31, pàgina 229, vaig col•locar, a tall de “punt de llibre”, una cartolina, de color rosa, amb unes línies, a cada costat, escrites per la Rosa María Pascual. “Tres nenes de la guerra”, deia en un dels costats. A l’altre l’escrit era: “Sortim del setge pel camí de la vida. Per sobre el Llac Làdoga gelat i amb les portes obertes”. La meva intenció era escriure, potser un petit poema, o relat, sobre les nenes de la guerra.
Però ara, no sé a què donar prioritat… Hi ha tantes coses que m’han interessat, que m’han agradat, que m’han emocionat, que no sé sobre què escriure…
He de confessar que em costava acceptar, segons anava llegint alguns fets. No donava crèdit que, al país que jo i molta gent teníem com a referència, que ens encoratjava l’esperança d’aconseguir una societat més justa, sense diferència de classes, on la dona tenia accés a la mateixa educació i, per tant , als mateixos llocs de treball que els homes, en només uns quants anys, hagi fet un retrocés tan gran i, fins i tot, les mateixes dones han transformat la seva mentalitat en una de tan masclista o més, que en qualsevol altre lloc del planeta… i que la gent, en general, acceptin i votin una, una altra i una altra vegada un president que ha convertit el país en una dictadura, tan repressiva o més, si és possible, que la que vam tenir a Espanya amb Franco. On per la mínima dissidència de criteri, condemnen a presó qualsevol ciutadà.
No vaig poder evitar les llàgrimes en descripcions de fets que van passar durant el règim comunista com quan una nena de quinze anys, per agafar tres patates d’un camp, on ja havien fet la collita, la condemnaren a deu anys de treballs forçats, a la construcció, en una situació tan precària que m’estremeix de pensar-hi. Aquesta i altres anècdotes d’aquella època anaven augmentant el meu desencant, esborrant el poc romanticisme que encara conservo de la “revolució del proletariat”. Però, alguna cosa dins meu es resistia, es resisteix a descartar per complet el fet que aquell moviment no va ser molt important per a la classe treballadora.
Em vaig sentir totalment identificada i, per això, transcriuré el que Manel Alías ha escrit a la pàgina 410.
“El món hauria d’estar agraït amb la Revolució Russa. És inqüestionable que el comunisme ha estat molt bé per a tots aquells que no el patiren directament. És a dir, per a nosaltres. Per als ciutadans de països on la classe política i la patronal es van adonar que si no es començaven a millorar les condicions dels Treballadors esclataria una revolta proletària també a les seves fabriques i contra els seus governs. I és gràcies a aquesta por que ara a molts països europeus hi ha una socialdemocràcia, un paradís minúscul a la bola del món”.
Jo que, com els pares del Manel, vaig estar molts anys com a representant dels Treballadors, en una empresa multinacional, vaig ser conscient, moltes vegades, que el “fantasma d’una possible revolta” ens donava força, davant de les empreses.
En molts moments de la lectura m’he emocionat per situacions dures i de precarietat. També he patit, per exemple pel fred terrible. Em sembla increïble que la gent pugui sobreviure a 30, 40, 50 o més graus sota zero, i segueixin amb les seves vides normals i, a més a més, s’atreveixin, com el mateix escriptor, a banyar-se en aquelles aigües congelades, per seguir “la tradició.
Altres vegades, l’emoció era de tendresa, en algunes entrevistes amb personatges singulars, o les descripcions dels recorreguts a l’escola d’en Manel Alías amb el seu “millor professor de rus”, el seu fill adoptiu, amb només set anys. També vaig respirar feliç, en saber que el pare natural del Pròkhor li va permetre, després de moltes negatives, acompanyar-los a Barcelona, i puguin viure aquí, la família: tots quatre, permanentment junts.
Una altra cosa que em va agradar saber és que, almenys, dues de les coses importants que van establir els dirigents de la Revolució Volxevic, com són l’educació obligatòria i la sanitat universal, es continuïn mantenint.
Però el que em va improvisar un gran somriure, i ganes de saltar de joia, va ser l’anècdota de les eleccions al poble de Povalíquino. Mil felicitats, per a Marina Viktorovna! Que va aconseguir prendre l’alcaldia al candidat del partit de Putin, que, fins al moment de les últimes eleccions, era el seu cap, a la feina de netejadora de la llar que feia fins aquell moment.
La vida fa moltes voltes i, mai se sap… Jo vull creure que, de la mateixa manera que, amb el desglaç de part del Permagel i l’augment de temperatura a la part de Sibèria, bacteris de l’Antrax que portaven congelats moltíssim temps, van despertar i van tornar a infectar, també és possible que l’essència, la filosofia revolucionària que ara està adormida, un dia es desperti en part de la població i es torni a escriure el guió del comunisme que, com diu l’autor a l’inici de la pàgina 410, era un bon guió. Però que aquesta vegada, escullin millor director i millors actors.
• • • •
Sobre les nenes de la guerra:
Quina decisió tan difícil per als pares, separar-se dels fills i filles, enviant-los a Rússia, quan el cop d’estat franquista va donar lloc a la guerra feixista contra el legítim govern republicà, per lliurar-los de ser testimonis d’aquella maleïda guerra. Si haguessin sabut que aquell exili seria tan llarg, segurament no haguessin pres aquesta decisió. Però la vida és imprevisible i les decisions que prens a cada moment poden tenir efectes irreversibles.
Quin capítol tan trist i dur, per als nens que es van veure obligats a veure com passaven els anys, i s’anaven fent grans fora de l’àrea de confort familiar. Però, en termes generals, haurien estat millors les seves vides, si no els haguessin enviat a Rússia? Allò de “No passaran” no es va fer realitat. Van passar i van arrasar, els colpistes. Si haguessin estat a casa seva, aquells nens i nenes haurien estat testimonis directes de la derrota, el desencant i el dolor. Les barbaritats comeses contra el bàndol perdedor, contra els seus pares. La seva infantesa i adolescència no hauria estat un camí de roses… Quant a l’educació, amb prou feines haurien cursat els “estudis primaris” i als catorze anys haguessin començat a treballar en alguna fàbrica o de dependentes, les nenes, i els nens com a aprenents d’algun ofici com paleta, lampista… o potser en alguna oficina, si tenien algú conegut que els facilités l’accés. Això sí, continuarien vivint amb els seus pares si, com les nenes al•ludides al llibre, vivien a Barcelona. Perquè, a les zones rurals de tot Espanya, en aquella època, sense haver estat enviats a Rússia, moltes nenes i nens, van créixer també lluny de les seves famílies, obligats a emigrar per buscar una sortida a la precarietat en què vivien. En molts dels casos, sense haver tingut accés a pràcticament cap formació escolar…
En canvi, a Rússia, les nenes exiliades, van tenir accés a estudis que aquí només podien cursar els nois, si els seus pares eren de la classe selecta, prioritàriament de dretes i amb solvència econòmica. Encara que no els servís per poder desenvolupar els seus coneixements en una feina, en tornar a Barcelona amb el títol, pel masclisme governamental que vetava qualsevol lloc de responsabilitat a les dones. Però havien adquirit una cultura que les acompanyaria per sempre, i ningú no els la podia robar.
Gener 2022 Inés Fernández
