Sóc mare d’una nena, i dic nena perquè he crescut en una societat que ja m’ha educat diferenciant només entre nen i nena simplement pels òrgans genitals que tenim. No ha estat fins la meva edat adulta, que he entès les diferències entre gèneres que van més enllà de la dualitat home-dona, i inclús dels cromosomes XX i XY.

La societat en la que vivim ens fan etiquetar les persones entre dos gèneres que xoquen frontalment amb la realitat, tan biològica com d’orientació sexual. Potser per aquest motiu tenim una societat plena de desigualtats i discriminacions que només generen disgustos.

Perquè no eduquem pensant en persones? Perquè ens entestem diferenciar masculí i femení? Perquè deixem que inclús abans de néixer i només essent un fetus, ens posin una etiqueta en funció dels nostres òrgans sexuals externs que comportarà mil i un estereotips? Potser és una utopia, però cal seguir empenyent la societat perquè evolucioni cap a un pensament més basat en les persones i no en la seva biologia o sexualitat, que per a res defineixen la seva identitat completa. Si ens centréssim a tenir un vocabulari lliure de gènere, i a tractar-nos per “qui i com” som, i no pel “què” som, viuríem molt millor.

Encara avui a ple segle XXI sentim històries de persones amb problemes d’autoestima, discriminació i depressió entre altres símptomes, simplement per haver d’explicar a família i amics que no tenen la identitat que els altres pensen. Per sort la societat avança i són molts els progenitors que accepten els seus fills tal i com són, però no obstant, les notícies de: “sóc gay, lesbiana o LGTBI; em sento noi tot i tenir vagina; em sento noia tot i tenir penis” i una llarga llista d’exemples, fa trontollar la identitat creada pels progenitors (i família i amistats) envers la pròpia persona. Per uns instants deixa d’importar qui eren i les seves habilitats, pel xoc que suposa aquest canvi en les expectatives ja creades mentalment, bàsicament definides per la societat bi-gènere i heterosexual en la que vivim. Tot i que molts progenitors ho accepten -com hauria de ser sempre-, aquest fet no treu que potser durant un breu període de temps el progenitor passi per un dol emocional, al veure que el seu fill@ no té la identitat amb que el progenitor l’havia educat (encara que per rutina social) i que és una persona diferent.

Extrapolant aquest exemple a la família, amistats i societat en general, en les múltiples versions de gènere i orientació sexual que hi ha a la societat, i que només comporten situacions de discriminació,…  Sincerament: no seria més fàcil deixar d’etiquetar per generar expectatives innecessàries, i simplement educar sense gènere ni etiquetes estèrils?

Viure en un món sense gèneres ni etiquetes sobre sexualitat i òrgans genitals, ens estalviaria molts maldecaps i milloraria la igualtat entre persones.